Waterpolo

ESTHER EROLES

EXNEDADORA PARALÍMPICA I JUGADORA DEL CN SABADELL DE WATERPOLO ADAPTAT

“Falten més jugadors perquè el waterpolo adaptat creixi”

“Hauria de dependre de les federacions ordinàries perquè pugui arribar a moltes més persones”

“Quan venen, ho proven i veuen el que fem, tenen una altra visió. Ens entrenem i ens esforcem igual”

Patrocini
L’esport no només t’aporta en clau física, sinó també amistats i disciplina, i t’ensenya a organitzar-te en el teu dia a dia

Amb 13 mesos de vida, Esther Eroles va patir la pòlio, amb afectació a la cama dreta. Tot i això, sempre ha estat lligada a l’esport; en concret, a la natació. Primer, com a nedadora paralímpica i, ara, formant part de l’equip del CN Sabadell de waterpolo adaptat, una modalitat esportiva que va arribar a Catalunya fa dos anys.

Com va començar amb la natació?
Per prescripció mèdica. Als meus pares els van dir que havia de fer esport perquè seria el millor per a mi, i amb 13 mesos ja em van tirar a la piscina. Sempre em diuen que no m’agradava gens i que em passava l’hora sencera plorant. Al final, però, em va acabar agradant.
Quan va deixar de ser un joc i va voler competir?
Quan comences a fer esport, és el mateix club que et dona l’oportunitat d’iniciar-te en la competició. En el meu cas, vaig començar a fer esport en un club ordinari. Vaig aprendre a nedar al Club Natació Barceloneta. Vaig començar a fer cursets i després vaig passar a competir. Va ser en aquest moment quan als meus pares els van començar a parlar de l’esport adaptat. Se’n van informar i em van començar a adreçar cap a aquesta modalitat perquè tingués l’oportunitat que no es notés tant la diferència per la meva discapacitat.
Va participar en els Jocs Paralímpics de Seül 1998, on va guanyar quatre medalles de plata. Com ho recorda?
El 84 vaig participar en el meu primer campionat internacional, a Anglaterra. Era a prop i tenia la sensació que si passava alguna cosa la meva família seria allà. Però a Seül ja era una altra cosa, perquè era molt més lluny i era el campionat més important en què havia participat fins aleshores. Com que els esports paralímpics estaven tot just començant, hi portaven moltes escoles a veure-ho. Recordo arribar allà i veure les grades plenes. Valia la pena. A més, vaig guanyar quatre medalles. No m’ho creia.
També va guanyar el campionat del món a Malta.
Sí, el 1994. Vaig aconseguir tres medalles. En tinc uns records molt bons perquè hi vaig fer molt bones amistats, i ara de tant en tant encara quedem. L’esport no només t’aporta en clau física, sinó també amistats, disciplina i saber-te organitzar.
Amb quin moment de la seva carrera es queda?
En tots els campionats en què he participat he gaudit molt. També en els més petits, com el campionat d’Espanya, on passàvem moltíssimes hores dins un autocar i les condicions no eren les millors. Tot i això, l’experiència de sortir amb els amics i viure l’ambient era molt divertida.
Quan va deixar de competir?
Va ser justament abans dels Jocs del 96, quan jo ja estava a la universitat. Necessitava moltes més hores de dedicació si realment volia anar als Jocs Paralímpics, i jo no m’hi veia. A més, teníem les condicions que teníem. L’esport no era reconegut, no cobraves i ni et passava pel cap que poguessis arribar a cobrar. Jo estava fent la carrera d’enginyeria tècnica industrial, i tantes hores a l’aigua més els estudis... no m’hi veia. Va ser el moment de deixar-ho a escala internacional.
Aquest any ha començat una nova etapa a la seva vida. Ara forma part de l’equip del CN Sabadell de waterpolo adaptat.
Vaig començar com un favor, perquè estic molt involucrada amb el club. La veritat és que m’encanta. M’ho passo molt bé; em canso i torno a fer esport, que ho tenia una mica abandonat. A més, l’ambient és sa i divertit.
Aquest any es va donar el tret de sortida a la primera edició de la lliga catalana.
Sí. De moment, la integren tres clubs (CN Barcelona, CN Terrassa i CN Sabadell). Sembla que hi ha més clubs que hi estan engrescats; a veure si el projecte pot continuar creixent. Perquè això passi, fan falta més jugadors.
Com es pot arribar a més gent?
Hauria de dependre de les federacions ordinàries i no de la federació de la discapacitat, ja que se’n poden fer més ressò i és més fàcil tractar-ho i arribar a més gent. La gent, a vegades, té por de l’esport adaptat. I després venen, ho proven, veuen el que fem i tenen una altra visió. Ens entrenem molt fort i ens esforcem igual.
Com l’ha ajudat l’esport?
M’ha ajudat sobretot en aquells moments més clau de la joventut. Per una banda, vaig fer una vida totalment ordinària, anant a l’escola i a la universitat com tothom. Però, per una altra banda, feia esport adaptat. Veus gent que té les mateixes dificultats que tu i no has d’estar superant-te cada dia. És un moment de relaxació. Si camino malament no passa res i no he d’estar pendent de fer-ho bé.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)