“Vull gaudir de córrer per la ciutat”

És la pregunta del milió. En tot cas, hi arribo diferent. He hagut de fer una preparació molt més curta i intensa, amb menys quilòmetres, però, a la vegada, amb molt més volum. Al final, però, he assolit un molt bon nivell d'entrenaments, inclús millor que quan vaig debutar. En ritmes alts vaig millor, i potser en ritmés més aeròbics vaig una mica pitjor. De totes maneres, és difícil fer comparacions perquè parlem de bastant temps enrere. Hi arribo en el millor moment de l'any, que era l'objectiu, i amb ambició, perquè volem fer un temps de pas d'1h05. Després, a veure què ens ofereixen els carrers de Barcelona.

Sí, però també s'ha de dir que sóc un maratonià jove. Vaig debutar el 2011. Evidentment, l'any olímpic era inviable, el 2013 no hi va haver entesa, l'any passat vaig estar lesionat i ara, per fi, la podré córrer. La veritat és que sempre que corro a Barcelona, ja sigui la Cursa de la Mercè, la Cursa dels Nassos o la Jean Bouin, suposa un plus. Córrer aquesta marató és una motivació intrínseca que no em donarien altres proves.

Primer de tot vull gaudir de tornar a córrer per la ciutat. Miraré de trobar l'equilibri entre disfrutar de l'ambient de la prova i anar ràpid. Els esportistes sempre ens marquem reptes i fites. Evidentment, jo sortiré a intentar fer marca personal. A intentar-ho. En un 10.000 m pots tenir les idees més clares, però en una marató mai no saps què pot passar perquè s'han de donar molts condicionants: que et trobis bé, que les llebres compleixin, que es donin les condicions... Tot això s'ha d'ajuntar en positiu. La idea és passar en 1h05 i després córrer. M'he estudiat molt a fons el circuit, i s'ha de saber on pots córrer i on pots contemporitzar.

Sempre he dit que ell va ser el meu padrí en la marató. Vaig exprimir tots els seus coneixements de la prova per fer el debut. Ara, en un circuit que ell es coneix com el palmell de la mà, serà una ajuda molt bona. Segurament, m'acompanyarà fins a la mitja marató i marcarà el ritme per als africans que després li prenguin el relleu. És una tranquil·litat, perquè saps que complirà.

Ser a la línia de sortida ja és tot un èxit. Sincerament, no penso més enllà de diumenge a 2/4 de 9 del matí, perquè no sé com acabaré, ni com acabarà el meu tendó. No vull pensar què podré fer o deixar de fer. No tinc cap intenció d'anar al mundial de Pequín, per exemple. Potser aguantaria la preparació, però podria suposar un llast per al futur. De moment, no vull ni pensar en els Jocs de Rio perquè em queden molt lluny. Ara, si corro per sota de 2h11 i em deixen preparar tranquil·lament la cita olímpica, és una altra cosa. En tot cas, són conjectures.