Tenim rècord una altra vegada, també, perquè la versió de carretera ha augmentat en un 70 per cent. Hem superat la barrera del 50 per cent d'inscrits estrangers i en tenim de països que no havien vingut mai, com Kenya o Eslovènia. La Transpyr ha tocat sostre en participació, perquè ho volem limitar a un nombre, que seria aquest, per mantenir el nivell de qualitat.

Sí que hi ha una part que és no valorar el que tenim més a prop. I que el nombre d'estrangers hagi anat augmentant vol dir que hem anat agafant prestigi internacional, i aquests participants són els que validen que aquest nivell va pujant: són ells els que han fet les curses de referència com la Cape Epic. El ciclista internacional també reserva amb més antelació i, a vegades, no deixa lloc al participant d'aquí; ja l'hi han agafat.

Hi ha dues raons: a fora hi ha més pràctica femenina en el ciclisme i, després, més participació en aquest tipus de proves. Aquí encara hi ha un cert respecte a la Transpyr. Però totes les noies que hi han participat, des de la seva primera edició el 2010, han acabat la cursa. Totes! Les dones que s'hi apunten tenen un nivell de preparació molt alt. Aquest any hem fet una acció especial amb Gore Bike Wear, amb un descompte especial per a elles, i hi ha aquest augment, potser per això o potser perquè cada vegada n'hi ha més. Però de catalanes només n'hi ha dues, un 10 per cent...

El que més anima la gent i fa la cursa atractiva és aquesta missió que cal acomplir, anar d'una costa a l'altra. És la diferència més gran, perquè les altres curses et marquen un recorregut que està molt bé i el paisatge pot ser fins i tot més bonic, però aquí, del que es tracta, és d'arribar a l'altre mar. I durant tota la cursa el participant té aquesta idea al cap, que té una missió i un trajecte a recórrer. És el que anima molta gent a participar-hi, a més dels valors com la descoberta del territori.

És clar. A nivell directe, en pernoctacions o en venda de paquets per a acompanyants, que els regalem una guia perquè puguin conèixer millor cada ciutat. I també suposa un impacte a nivell d'imatge. L'any passat la Transpyr es va veure a 75 països diferents i això són les arribades en punts d'etapa... És una prescripció d'aquests llocs com a destí turístic.

Sí, i, a més, Roncesvalls també reforça aquest sentit de missió. És un lloc molt mític i dóna molta gràcia a la cursa.

Hi ha l'equip de Pau Zamora [triple guanyador de la cursa], que corre amb l'Antonio Ortiz, amb el Buff, i el de Diego Tamayo, que ve de guanyar la Titan Desert i fa parella amb l'Oriol Colomé. Després hi pot haver algun equip estranger.

La de carretera té el seu paper. És una descoberta dels Pirineus no a l'ús, amb carreteres solitàries i amb un ambient que combina molt bé la part lúdica i la competitiva. La majoria de participants vénen per passar-ho bé: tenen la vessant del que anomenem “el repte del dia”, que és el tram cronometrat i, després, es circula molt en grup. De moment, ens plantegem mantenir-la en paral·lel a la de BTT. I ens hem adonat que hi ha un gran nombre de càrrecs directius que s'apunten a la Road. No sabem si és per aquesta combinació de distreure't i descobrir una zona i de tant en tant fer el seu repte. Tinc la sensació que és com si anessin a jugar un partit de golf: m'hi apunto, competeixo una mica amb mi mateix i amb els altres però jo el que vull és compartir un espai amb gent amb qui comparteixo aficions en un entorn de natura.