Ciclisme

Josep Antoni Hermida

ciclista

“Els Jocs són una bombolla”

“Els primers són els que et marquen més i els que t'enganxen l'esperit olímpic. Dius que vols tornar”, explica Josep Antoni Hermida respecte a les seves quatre anteriors cites

“M'he especialitzat a treure la canya i pescar el màxim possible”, avisa

És el meu últim any en la disciplina olímpica de ‘cross country'. La idea seria continuar en la llarga distància
Les xarxes socials s'han convertit en una de les pitjors barres de bar del món. Ni has de consumir: és gratis!

Josep Antoni Hermida (Puigcerdà, 1978) és a Maceda, la localitat gallega d'on són els seus pares, per disputar diumenge el campionat estatal. Dilluns, abans d'arribar a casa després de quinze dies fora per disputar el campionat i la copa del món a la República Txeca i Suïssa, entremig de les quals es va fer oficial la seva convocatòria per als Jocs, va atendre L'Esportiu més d'una hora en una conversa entorn de la seva passió i la matèria de la qual ja és història viva. “Entrem a la vila el dia 14. Tampoc ens deixen entrar fins al 18”, diu sobre el compte enrere respecte al 21 d'agost, quan disputarà la cursa olímpica de BTT per cinquè cop.

Quina llosa, el procés de selecció... Cansa més que competir?
És un pes que va en una motxilla i que a poc a poc es va carregant. Carlos Coloma i jo, i Mantecón, vam aconseguir amb els nostres punts les tres places, que molts anys eren només dues. I a principi d'any, segons el sistema del seleccionador, no tenien nom i era igual qui les havia aconseguit. Començava una segona cursa més genèrica: pots estar dos anys anant a les curses més importants del món i després quedar-ne fora. Ha costat, no estic en el meu millor moment, m'estic refent del bacteri que em va afectar l'any passat. I fins i tot em costa ficar-me entre els deu primers. Correm el dia 21 d'agost i som 11 de juliol. T'ho treus de sobre però tampoc et queda gaire marge per buidar la motxilla i tornar-la a carregar.
Ara en carretera ja han dit que seran Valverde i quatre més.
És caure en el de sempre: la selecció digital [assenyala amb el dit]. Jo sóc un dels afortunats, però després ens queixarem que si arriben passats de forma o no guanyen medalla. Tot el que fa la federació espanyola va en contra del que s'estudia a les universitats de preparació física. Que en el gran objectiu dels últims quatre anys, a 30 dies escassos, encara no sàpigues si hi vas... Li vaig dir al seleccionador que volia anar als Jocs però que, al marge de la seva decisió, hi volia anar per complir els meus cinquens Jocs i anar-hi en forma. Ara s'ha d'afinar però el pic ens el van fer tenir la setmana passada en el mundial.
Purito plegarà. Tenen trajectòries paral·leles? Edat similar, fills, estimats per l'afició, propers, s'han entrenat junts...
Sí, és clar, vulguis o no ens vam conèixer quan ell era amateur i corria amb l'Iberdrola. Va venir a fer una concentració aquí a l'hivern, cap al 2001. I en la seva primera estada amb l'ONCE a Andalusia, jo també hi era perquè vaig estar a punt de signar amb ells. La passió que tenim és molt similar: una manera d'entendre el ciclisme... No tant com l'Sky, que el miren molt amb números, estadístiques i probabilitats. Nosaltres l'entenem més romàntic, més proper, més llibertari: em sento bé i ataco o em sento malament i, noi, o vas a roda o et retires. Ha estat una notícia... no trista, perquè al final les notícies tristes aprens a valorar-les al llarg de la vida i aquesta no ho és; però és d'una generació que, el dia que no la tinguem, la trobarem a faltar. És una golden age que ens ha donat moltes alegries els darrers quinze o vint anys.
I vostè?
El meu futur és com el del Purito: el meu últim any en la disciplina olímpica de cross country. Acabo contracte amb l'equip i ja estem parlant amb la marca [Merida] sobre quin rol seguiré. La idea seria continuar un any més o dos en la llarga distància. El cross country és una disciplina molt agressiva, no és el que feia fa quinze o vint anys, que fèiem més de dues hores. Ara les curses són d'1h30 i condiciona molt: el meu propi esport va en contra meu, tinc més experiència i fons però les curses duren menys. I m'està costant perquè les noves generacions piquen fort, com jo quan hi vaig arribar.
Ve del Caixa Girona. Moradell, Fidel Freixes... En quin moment veu que s'hi dedicarà?
Mític Moradell! Sempre ho dic, que tot i que els dos últims anys passi per una espiral difícil, la meva carrera sempre ha estat ascendent: no he patit davallades ni lesions. Vaig començar a la Cerdanya, de petit. De seguida vaig sortir al Caixa Girona amb uns companys d'aquí: Alfons Sanchís, els germans Gispert, Joan Cucurell, que era màster 40 i ens duia a les curses perquè no teníem carnet. Érem els espontanis! No avisàvem si hi anàvem o no, les inscripcions sense internet no es feien fins al mateix dia i sortíem d'aquí a les cinc del matí. La Collada, el Capsacosta, Olot... Anàvem a Anglès, Bescanó o Sant Feliu. Vaig començar a conèixer en Moradell, que li tinc molta estima perquè he crescut com a corredor al seu campionat, que encara segueix, amb nom diferent. I en Freixes, en Campassol, en Permanyer, en Miquel Prat... Eren els mítics i jo, com a juvenil, m'hi emmirallava, la referència. Al cap de dos anys i mig vaig passar, amb una evolució molt ràpida, a guanyar el campionat del món a Austràlia i a firmar un contracte professional amb Scott, a Suïssa, i cap a les copes del món. No vaig deixar el Caixa Girona fins al 99, el 97 ja era pro però hi anava quan tenia un cap de setmana lliure. Sempre hi tinc un pensament, amb el Caixa Girona i el mític Moradell, que sempre organitzava les curses i amenitzava la festa del ciclisme que feia a Figueres. En tinc un gran record.
Ara han sortit Josep Duran, Jofre Cullell... Són el relleu?
Han fet uns resultats espectaculars. També hi ha la Magda [Duran], sisena del mundial, que mai ho havia fet una noia d'aquí. I en Jofre, que ja té un nivell en ciclocròs i BTT. O Duran, que va molt fort... El relleu? Estem parlant de nivell mundial i molts cops no li donem valor perquè sembla que anem sobrats... Però, sisè del món? A tot el món hi ha molta gent que va en bici. I júniors que van en bici. I sisè... Com si fa el quinze! Molts cops ve gent i em diu: “Ostres, el vint, malament, no?” Malament? Tu, que ets advocat, pots dir que ets el vintè del món? O de la teva professió, tu que ets periodista, el vint-i-un? Dependrà d'ells. En el primer mundial júnior que vaig guanyar el 1996, en la meva segona participació, la gent tenia el mateix pensament. I no són matemàtiques.
Dels seus quatre anteriors Jocs, es queda amb la plata d'Atenes? És el que valorem més, per la medalla?
Cadascun té una cosa diferent. Els Jocs –sóc dels afortunats que n'he fet quatre–, cadascun ha arribat en un període de maduració diferent. En els primers tenia 22 o 23 anys i vaig ser quart. Podia dir que era la carrera de la meva dia, a punt de ser tercer... I si ho hagués set potser se m'hauria arruïnat la vida, tan jove, una medalla. Després vaig guanyar la plata, en plena maduresa, si es pot dir que als 26 ets madur. Tenia l'experiència dels anteriors, vaig arribar en un gran moment amb una cursa molt disputada, i dramàtica en certs moments, però amb la gran recompensa al final. Als de Pequín vaig tocar fons: estava bé però tenia el queixal, no estava còmode amb el circuit i la calor. I vaig ser desè. A Londres estava molt madur, amb 34 anys, preparat per fer medalla i vaig acabar quart. Quina és la millor? Costa molt i em quedaria amb tots, però els primers són els que et marquen més i els que t'enganxen l'esperit olímpic. El primer cop dius que vols tornar, per la intensitat, perquè en realitat hi ets sis dies: arribes i, de cop, cursa. I l'endemà, cap a casa. És molt intens i són quatre anys de preparació, patir, pensar-hi...
En la seva especialitat, o esports amb poc seguiment, es deu magnificar. És injust? Ara començaran les travesses amb possibilitats de medalla...
Cada dia s'ha de fer una portada, treure un diari. I és el que la gent vol saber: la societat no viu dels Jocs, té un dia a dia que tampoc sap si jo hi vaig i el noi de tennis taula o la noia de waterpolo s'han classificat. És una plataforma per donar-te a conèixer, fins i tot, en el teu propi veïnat: mira és el de tennis taula que pensàvem que jugava a la piloteta i resulta que està en uns Jocs. Sorprèn que en la proximitat sigui on més es desconeix molts cops. I els mitjans fan que durant vint dies se't pugui reconèixer. Els Jocs estan molt i molt magnificats. Els Jocs són una bombolla, l'olimpisme és com una bombolla que no acaba d'explotar perquè, com que és cada quatre anys, es boteix, boteix, boteix i al cap d'un any es desinfla. És molt intens però també molt dramàtic. Pots estar quatre anys, com el meu cas que tinc una temporada regular, contractes professionals amb un equip alemany des de fa molts anys... Sense els Jocs podria viure tranquil·lament però hi ha esports que viuen d'un sol joc: hi pots anar un cop o dos a la vida.
Schurter, Absalon, Kulhavy... que no siguin ells tres el podi és com Froome, Quintana i Contador a l'inici del Tour?
És evident que són els grans dominadors. Entre Nino i Absalon han guanyat 52 copes del món, i jo he estat dels pocs que els n'he guanyat una, el 2010. I Kulhavy el 2011. S'han repartit els títols, són el Rossi i el Márquez. Però els Jocs és un sol dia, pots dominar tota la temporada i que et passi qualsevol cosa: no t'adaptes a la calor, punxes a la primera volta. O a l'última. Els nervis... Si guanyes totes les curses de l'any el teu estat de forma és per guanyar. I tens més butlletes que jo o Coloma o l'italià, el Fontana. Pot passar qualsevol cosa i, llavors, és quan hi hem de ser nosaltres. Jo m'he especialitzat en això: els dies clau treure la canya i pescar el màxim possible. És pel que em preparo, posar-los-ho difícil.
Parlava abans de la concentració amb Purito. El lloc de Cadel Evans era per a vostè?
Bé, vaig tenir una entrevista a Andorra, en una Vuelta, amb l'equip Mapei, el 2001. Ens van fer oferta per separat als tres mountainbikers pel salt a la carretera: Cadel Evans la va agafar; Miguel Martínez, també, i jo... M'agradava però no em deixaven fer els Jocs del 2004. Tenia ganes de tornar a lluitar per la medalla olímpica i m'hi vaig negar. El temps m'ha donat la raó. Per què el Collin McRae de l'època, Carlos Sainz i Sebastien Loeb, fan ral·li i no fórmula 1? Perquè els agrada més. I, en el meu cas, és el mateix.
En diferent mesura, el Tour és la bombolla del ciclisme? Que ara mirin tant el dopatge mecànic quan només n'han trobat un cas, la noia belga...
Jo no ho he vist mai... Tinc dues bicis elèctriques de la meva marca però no té res a veure amb el que tenia la noia. En aquest tema al ciclisme se l'ataca molt, però pel que fa a comunicació haurien de girar full: no és trobar un motor sinó els esforços que es fan per crear un esport amb credibilitat. Que l'hagin trobat a una noia sub-23 i que, automàticament, es creïn els mitjans per buscar-ho és molt positiu. És com si en un partit de regional hi ha un gol fantasma i, a la Champions, es fa la càmera a la porteria. Que no s'hagi sabut vendre i es busqui qui ho té és culpa de l'UCI. Com el dopatge. Diguin el que diguin, hi ha esports que van començar fa quatre anys i, a mi, quan vaig guanyar el mundial júnior ja me'n feien. Que han trobat positius? És clar, si busques en pots trobar. I ha passat una època dolenta però hem de valorar que hi posin els mitjans.
Lance Armstrong. Va globalitzar el ciclisme i, després...
Als esportistes, i sobretot als ciclistes, la societat els demana uns valors que la societat mateixa no té. És fàcil agafar un esportista i penjar-lo. Tiger Woods va fer el salt a la dona i se'l va qüestionar, va perdre patrocinadors... Quanta gent, aquí i als EUA, fa el salt a la dona? En el cas d'Armstrong, el mateix. Evidentment, hi ha una normativa, no la va seguir i se l'ha sancionat. Armstrong ha marcat la vida no només dels esportistes sinó de la societat mundial: va fer que el càncer deixés de ser tabú. Molta gent l'odia pel que va fer en el ciclisme per la trampa i la seva manera de dominar. Hi havia gent asseguda al sofà que cada juliol el veia i l'inspirava a seguir endavant: si ell l'ha superat, per què jo no? Hem tingut grans campions com Jordan o Indurain però cap d'ells va mobilitzar, al món, tanta gent per una causa com el càncer. Com a persona crec que va saber fer la seva aportació social. Que va fer trampa? Sí, però no com el que s'ho queda tot per a ell. El ciclisme va deixar de ser un esport de competició molt residual als Estats Units per ser un dels més potents. Abans era italià, espanyol, belga, francès...
Parla sense embuts de valors, la societat... I vostè és un esportista de primer nivell. A l'Adel Mechaal l'han lapidat perquè al seu dia es va declarar independentista.
Els esportistes són esportistes. I els que han de fer campanya són els polítics. I, a més, ho han de fer de manera honesta i sense fer el joc de triler que veiem els darrers anys. A més, als polítics d'una banda i de l'altra els mantenim nosaltres i, molts cops, deixen en mans dels esportistes, que són els que poden moure la societat, una funció que no han de complir. Si l'Adel es va pronunciar, molt bé. Com qualsevol que té una opinió i la diu, que per això estem en una societat democràtica. Si no, seríem a Corea del Nord. D'aquí al linxament, tampoc és correcte, perquè els que ho fan deuen tenir una opinió personal que, a ells, també se'ls pot tornar a girar en contra. I ara hi ha una eina, molt pràctica i que està molt de moda: les xarxes socials. Abans el podien linxar si el trobaven pel carrer. Les xarxes socials s'han convertit en una de les pitjors barres de bar del món. Perquè, a més, ni has de consumir: és gratis! Pots dir el que vulguis i surts indemne. Al bar dius alguna cosa i, a més de pagar, potser el del costat et posa al teu lloc. I en les xarxes el mediàtic té l'obligació de no enfrontar-se. Perquè jo mateix diria coses que al bar el poses a lloc, però a les xarxes...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)