Entrebancs

Nascut a Islàndia (país del seu pare), Sigurbjörnsson va traslladar-se a Tortosa als dos anys. Allà hi va créixer i va iniciar-se en el rem als nou anys. Al Club Rem Tortosa es trobaria amb Pau Vela, que s'havia decidit per aquest esport quan en tenia catorze, després de tastar la natació. I si bé ja havien format duet prèviament, no van consolidar-se com a bot en el dos sense timoner fins al 2009, per la lesió de l'anterior parella de Vela, abans d'una copa del món.

Els resultats arriben i la seva compenetració els fa visualitzar una escletxa de ser a Londres, el 2012. Però els van fallar les forces a la segona meitat de la regata final del preolímpic, i es van quedar fora de l'objectiu per un sol lloc. “Quedar-te tan a prop és dur i fa encara més ràbia quan, un mes i mig després de Londres, vam ser segons a l'europeu, derrotant bots que havien estat als Jocs”, explica Sigurbjörnsson. Però la decepció van canalitzar-la aviat en motivació, com recorda Vela: “L'entrenador ens va fer veure que tot allò era un primer pas a un nou cicle. Vam començar a treballar com bojos.” I la recompensa va caure amb bones actuacions, sobretot els dos quarts llocs en els mundials del 2013 i el 2014. En aquest últim, quedant-se a prop del podi. Tot funcionava com una seda fins que l'infortuni va posar en seriós risc el seu camí cap a Rio.

L'octubre del 2014, Vela va xocar contra una furgoneta quan tornava a casa en bicicleta. L'accident va provocar-li una ruptura dels lligaments i els ossos del canell. En principi, dos mesos i mig de baixa, però la recuperació va allargar-se molt i, fins i tot, van fer falta dues operacions. “Els vaig arribar a plantejar, a l'Àlex i a l'entrenador [Daniel Rodríguez] la possibilitat que no m'esperessin; que busquessin algú altre. Els condicionava excessivament”, recorda Vela, que finalment va poder tornar als sis mesos: “Per a l'Àlex, va ser una tortura, segur. Esperar tant de temps durant un any olímpic no ha de ser agradable.” Durant aquest període, mantenia el to físic a còpia de piscina, bicicleta i peses. Sigurbjörnsson, en canvi, esperava i treballava a l'ergòmetre en solitari: “Ho vivia amb una certa inquietud. Des de la tardor del 2012, teníem tot el dia Rio al cap, des que ens despertàvem fins que anàvem a dormir. Però teníem un dèficit d'entrenaments i hi havia, és clar, dubtes.”

Amb només cinc mesos de preparació i lluny de la forma òptima, la parella es va plantar al mundial d'Aiguebellette (França), del 2015. Van ser desens, suficient per certificar el bitllet cap a Rio, perquè hi havia onze places. “Ho vaig passar fatal. Vaig patir moltíssim i, al final de la regata, em feien mal fins i tot les pestanyes. És possiblement la regata en què menys he disfrutat, però de la qual més content estic del resultat, encara que fos molt pitjor que els altres anys. L'objectiu era el bitllet als Jocs”, diu Vela.

Ambiciosos

S'havia fet la feina, o gairebé, com recorda Sigurbjörnsson: “En rem, la plaça és per al país, no per a tu. Fins que la federació espanyola no t'ho confirma, et mantens en tensió. Sortosament, ja ens ho van fer saber el novembre de l'any passat, i això et dóna un plus de tranquil·litat per afrontar la preparació.”

Des de fa mesos, pensen només en la cita de l'estiu, fent dues o tres sessions diàries a l'estany de Banyoles, i combinant-ho amb estades al Centre d'Alt Rendiment de Sierra Nevada. La rutina, segons Vela, no se'ls menja, més aviat el contrari: “No se'ns està fent llarg. És una part més del procés i estem intentant gaudir-ne, també. Això sí, ara ja començo a tenir ganes d'anar allà i competir, complir finalment el somni de la meva vida.”

El rem s'inicia el dissabte 6 d'agost, l'endemà de la inauguració dels Jocs. Això els impedirà assistir-hi. “Tothom ens ha dit que és el més especial i bonic, però és el que hi ha. Nosaltres anem allà a competir, i no a fer turisme i, per donar el màxim rendiment, hem de descansar bé”, diu Sigurbjörnsson, i ho comparteix Pau Vela. Els dies previs al debut, els dos remers ebrencs estaran instal·lats a la Vila Olímpica, però un cop engegui la competició es traslladaran en un hotel al costat de la Laguna Rodrigo de Freitas, a sota del Corcovado. “Potser hi ha dues hores d'un lloc a l'altre, però no per la distància, sinó pel trànsit. S'havia de construir una autovia, però res. Qui sap si no estar a la Vila ens ajudarà a estar més centrats. Allà, aniríem a fer un vol i veuríem Pau Gasol o Usain Bolt. I estaríem més pendents d'això que de la feina”, diu Sigurbjörnsson.

Tots dos tenen clar que entrar a la final A i acabar entre els sis primers és un objectiu real. “Arribem en un punt òptim. Estem resistint les càrregues i la intensitat i crec que arribem en un estat de forma similar al del mundial del 2014, quan vam ser quarts, molt a prop del podi. Aspirem a la final A i, un cop allà, ja es veurà”, diu Vela, que adverteix de la dificultat d'un camp de regates diferent del de Banyoles, “amb un vent que entra lateralment i que afecta més uns carrers que uns altres”. Per això van optar a principi d'any per canviar de tipologia de bot, i entrenar amb un de més estable, en què no es nota tant l'onatge quan bufa el vent. Però no volen que això sigui un inconvenient, i ni molt menys el virus Zika. I Vela és explícit: “L'altre dia un remer em comentava que la probabilitat d'agafar el Zika allà és de 3,5 entre cent mil i, en canvi, que t'atropellin, de 7,4 entre cent mil. Se'n fa massa rebombori, i si es prenen mesures no hi ha problemes. És més perillós beure una mica d'aigua de la Laguna, plena de bacteris.” “La preocupació és més de posar-me malalt i que m'afecti el rendiment que no pas el virus, ja que és com una grip. No et moriràs”, diu Sigurbjörnsson.