Veient-ho en directe per la tele ja feia mala espina. Era una caiguda amb impactes de tercers, bruta i anguniosa. Era una d'aquelles caigudes que, posats a triar, ningú no voldria mai. Els pilots saben caure, i fins i tot, en ple lliscament, reaccionen protegint-se determinades parts del cos. Semblen de goma, diem incrèduls, intentant trobar alguna explicació mínimament científica a la seva aparent invulnerabilitat. Amb tot això, hi té molt a veure que la seguretat dels circuits actuals hagi millorat i precisament s'hagi potenciat l'amplitud de les escapatòries. L'equipament dels pilots, lògicament, també hi ajuda i entre una cosa i altra, diumenge rere diumenge veiem com els ensurts no passen d'aquí. Ens posen l'ai al cor, s'aixequen i s'espolsen. I tornem-hi. Com a màxim, els menys afortunats han de passar pel traumatòleg d'urgències. No és res greu tractant-se d'un esport d'alt risc, en què els ossos trencats són com medalles al mèrit.

Però contra els impactes externs, encara s'hi pot fer ben poca cosa. El cos humà, per molt protegit que vagi, per molt que sàpiga caure, no està preparat per fer front a un impacte brutal d'un aparell mecànic a gran velocitat. I no cal ser cap expert en física per entendre que en l'accident d'ahir a Misano, una moto de molts de quilos a molts de quilòmetres per hora es va convertir, per un instant, en un arma letal. Així de cru i així de real, per recordar-nos que es tracta d'un esport d'herois.