Com mosques

El podi el va completar Scott Redding –que ja l'havia tastat a Misano 2015– en una cursa per eliminació. Si en les 16 voltes de la primera part tothom s'havia comportat i havia pilotat amb cura exquisida, la segona sortida no va tenir res a veure. En la primera volta, primer va caure Pedrosa, que havia sortit malament quan aspirava a guanyar i forçava més del compte. Segons després l'imitava Crutchlow (era cinquè) i Petrucci plega per avaria (era quart). En la segona volta el líder Dovizioso també llepava l'asfalt i deixava Rossi líder i Marc Márquez segon. Segons més tard era Smith qui queia però el que no s'esperava era l'error de Valentino Rossi, que perdia una victòria que l'hauria situat a davant de Lorenzo en el campionat. Márquez passava a ser líder però ja amb Jack Miller pressionant-lo i Pol Espargaró tercer, però amenaçat per Scott Redding. Aleix Espargaró, que havia sortit de pista empès per un altre pilot, queia aquest cop sol i també deixava la cursa. I Miller avançava Márquez.

Tot això, en tres voltes densíssimes que cal descriure seqüencialment. Tants capgirells situaven Tito Rabat en un setè lloc increïble i a Pedrosa en els punts, tot i la caiguda. Però Tito també va caure –també Pirro– i va recular al dotzè lloc. A dues voltes del final, Pol Espagaró sucumbia a la Ducati de Redding i no podia retenir el que hauria estat el primer podi en Moto GP. I en l'última volta Álvaro Bautista també va tastar l'asfalt.

I Lorenzo? I Viñales? Perdent més de tres segons per volta van tenir el mèrit d'acabar la cursa i recollir uns puntets, però la seva inadaptació al medi va ser tan alarmant que ja s'ocuparan de preguntar-se els perquè. A la tardor, a Sepang, Motegi i Phillip Island l'aigua és freqüent.

La part inútil

Dani Pedrosa i Marc Márquez van alçar els braços en senyal de protesta quan va aparèixer la bandera vermella que avortava la cursa que havia començat a les 2 de la tarda. Remuntaven a tot drap i eren a rod de Dovizioso, Rossi, Petrucci i Redding quan havia estat a un munt de segons i oloraven podi o victoria, però no tenien raó perquè la pista estava impossible. Ells, com a mínim van prendre la segona sortida. No ho va fer Yonny Hernández, que havia caigut una volta abans de l'última vàlida, quan era el sorprenent líder, arriscant més que ningú.