El Barça i el Real Madrid es veuran avui les cares per setena vegada en una final de copa. L'últim cop va ser fa tres anys, també a Mestalla. Llavors el conjunt blanc es van imposar gràcies a un únic gol de Cristiano Ronaldo, de cap, en un partit recordat pel joc dur i les males arts dels de Mourinho, i per l'actuació perjudicial per als interessos blaugrana d'Undiano Mallenco, que no va castigar la violència exercida de manera constant per l'equip madrileny. Es diu que la venjança se serveix freda, i el Barça, que de totes maneres ja es va refer una setmana després amb aquell triomf per 0-2 al Bernabéu en l'anada de les semifinals de la Champions, té avui, doncs, l'oportunitat de tornar-s'hi. Si els blaugrana guanyen avui el segon títol del curs, a més –a l'agost ja van aconseguir la supercopa d'Espanya–, desempataran pel que fa a copes en finals contra l'etern rival: tres i tres fins ara.

Si el Madrid va resultar vencedor el darrer cop que es va enfrontar amb el Barça en una final de copa, el mateix va passar la primera vegada. La competició va néixer l'any 1902, però blaugrana i blancs no es van jugar el títol cara a cara fins a l'any 1936. El torneig, llavors sota el nom de copa del President de la República es va decidir a favor del Madrid, que va vèncer 2-1. Zamora, amb una miraculosa aturada al final a xut d'Escolà, va ser un dels herois blancs aquell dia. Un mes després, va esclatar la Guerra Civil i aquell Barça entrenat per l'irlandès Patrick O'Connell, amb una filosofia eminentment ofensiva i amb dos davanters espectaculars –el mateix Escolà i també Ventolrà, que després es van exiliar aprofitant una gira americana–, va acabar truncat.

Més de trenta anys va haver d'esperar el Barça per revenjar-se d'aquella final perduda contra el Madrid. Ja amb una rivalitat ferotge entre els dos clubs que, en canvi, abans de la Guerra Civil no existia en tanta mesura com avui dia –el màxim rival del Barça era l'Espanyol i el del Madrid, l'Atlético–, els dos grans equips de la lliga espanyola es tornaven a veure les cares el 1968. Aleshores, i tot i que el Madrid era el campió de lliga, el líder, i la final es jugava al seu feu, al Santiago Bernabéu, la copa no es va escapar. La gesta va ser possible gràcies a un gol en pròpia porteria de Zunzunegui molt aviat, en el minut 6 de partit i perquè el Barça, amb Sadurní sota els pals, va resistir de manera heroica. Aquell matx va passar a la història conegut com la final de les ampolles, ja que quan va acabar el partit, el públic va llançar ampolles en massa al terreny de joc i va impedir que el Barça hi celebrés el títol. Zaldúa, un dels protagonistes, explicava en aquest diari com després de recollir la copa de mans de Franco, la va fer servir per protegir-se “per evitar l'impacte d'una d'aquestes ampolles i va quedar abonyegada”.

La següent final entre el Barça i el Madrid també es va jugar a la capital espanyola, però en aquell cas el 1974, al Vicente Calderón. I el conjunt blaugrana, com a campió de lliga i amb Rinus Michels a la banqueta però sense Cruyff ni Sotil, ja que la normativa no permetia que juguessin estrangers en la copa –Asensi, a més, es va lesionar–, es va endur un sever correctiu. Mesos abans havia guanyat 0-5 al Bernabéu, i el Madrid gairebé s'hi va tornar, ja que va vèncer 4-0 en aquella final per oblidar. Gairebé una dècada després, i quan ja es podien alinear estrangers, el Barça, amb cracs com Maradona i Schuster, va assolir el seu vintè títol de copa. I quina millor manera que contra el Madrid i amb un gol en l'últim minut, de Marcos Alonso. Un gol, de cap i a centrada de Julio Alberto, que encara ni ell s'explica: “Em vaig llançar tot i que no hi arribava”, relatava. Va ser un dels dos títols que va aconseguir Menotti gairebé tot just arribar –també va guanyar la copa de la lliga– i que encara es recorda especialment per aquella imatge de Schuster fent botifarres a la graderia, i que, anys més tard, va repetir el madridista Pepe.