El Barça de Pep Guardiola queda una mica lluny. Allò va ser un miracle futbolístic i una evolució d'altres equips que també van marcar un abans i un després en aquest esport, com l'Ajax de Cruyff i el Milan de la nostra època. Avui dia, el Barcelona està intentant recuperar un estil de joc, però no es pot arribar a dalt sense temps. A més a més, els jugadors que van protagonitzar el millor Barça de la història comencen a ser veterans i la nova fornada, entre els quals hi ha Neymar i Suárez, han de comprendre la filosofia d'aquest club i esdevenir protagonistes.

El segell és difícil que s'oblidi, però aquest Barça viu una època de transició en la qual trobo a faltar una mica de frescor. La incorporació de tantes cares noves obliga a definir a què volen jugar, i també és important recuperar l'alegria de l'aficionat. D'altra banda, Messi, els últims dos anys, sembla un miratge del que va ser, i resulta imprescindible que recuperi la seva millor versió. El puzle té moltes peces i es requereix temps perquè tot tingui un encaix.

El col·lectiu com a punt de partida. Aquell Barça responia com a grup, i ara ha de tornar a l'origen i no perdre's en la singularitat. Les individualitats són ara fins i tot millors que abans, però el futbol és un joc d'equip.

Picasso només va pintar el Guernica una vegada. Repetir aquella gesta no és fàcil, però el Barcelona ho pot aconseguir per la qualitat individual que atresora. No obstant això, avui no té el joc del passat. No té l'alegria, la joventut, la voluntat d'abans, tot i que, evidentment, té un potencial enorme.

El que vaig dir és que s'ha produït una evolució dels tres equips que han permès a aquest esport oferir alguna cosa més que una victòria. A un partit, no sé si aquell Milan guanyaria el Barça de Guardiola o l'Ajax, el Milan. Són temps diferents, i això fa impossible arribar a aquesta conclusió.

És un problema global, perquè el principal aspecte és recuperar l'ambició per ser protagonista a través de la possessió. El mig del camp blaugrana era el paradigma del seu estil, però Busquets sembla un altre jugador, Iniesta s'ha encallat com si hagués trobat el seu sostre, i Xavi ja té una edat avançada. Els que arriben des de baix tenen a les seves mans la possibilitat d'heretar un model vigent, perquè els pares d'aquest estil encara estan en actiu.

Espero que sí. És una persona amb coneixements suficients, i més tenint en compte que ha estat a la casa des de la seva etapa com a jugador. Espero que sigui capaç de traslladar les seves idees al camp.

Pep Guardiola va traçar durant el seu periple a can Barça la carretera correcta, defensant un futbol de proposició i amb harmonia. Aquella simfonia ha de tenir continuïtat, tot i que la introducció de variants tàctiques és obligatòria per adaptar-se a cada situació temporal.

Cal tenir la pilota per fer mal al rival. Si es té la bimba per tenir-la, és clar que no passa res de bo ni transcendent. Per tant, crec que el problema actual és que l'equip ha de seure, escoltar el director d'orquestra –Luis Enrique– i que els jugadors responguin a la interpretació segons les ordres establertes.

Depèn de la modèstia, l'entusiasme i la intel·ligència d'aquests jugadors. Es pot convertir en una circumstància molt fàcil o molt difícil, però la clau és la mentalitat d'aquestes persones. A la balança, però, també s'ha de tenir en compte el caràcter i la personalitat de l'entrenador.

Pots tenir tres jugadors molt ofensius que també defensin. A Europa, avui dia, no et pots permetre el luxe ni de tenir dos jugadors que no participin de la transició defensiva. El nostre Milan no en tenia cap, tots col·laboraven en atac i en defensa, com també va passar amb l'equip de Guardiola, que pressionava molt per recuperar. A Espanya va revolucionar el futbol no només per la tècnica, sinó també per la intensitat i el pressing. És una cosa que els blaugrana han perdut, i si són capaços de recuperar aquestes característiques, tornaran a fer història.

Ara sembla que és així, però també el Real Madrid va caure l'any passat en aquesta inèrcia i va saber corregir a temps els errors. En l'àmbit internacional només s'han vist detalls individuals, però cal demanar als jugadors que posin el seu talent al servei del col·lectiu. Encara que sembli absurd, és difícil guanyar amb Messi, Suárez i Neymar si no s'acoblen i remen en la mateixa direcció.

Messi és el jugador que més m'ha fascinat en un terreny de joc, però des de fa dos anys ha baixat de rendiment, no sé si com a conseqüència dels problemes físics o també per factors psicològics. El que és clar, però, és que ha perdut el tron en benefici de Cristiano Ronaldo.

Quan vaig ser director tècnic del Madrid, Leo Messi venia al Bernabéu i era un noi amb entusiasme i alegria. Ho tenia tot, però ara el veig amb cansament. Evidentment, està entre els millors de la història, però Maradona, Pelé, Cruyff i Di Stéfano encara estan un esglaó per sobre. El millor que té és que a la seva carrera li queden etapes i es pot arribar a equiparar a aquests mites.

El Real Madrid té una història impressionant, i Ancelotti ha fet una cosa difícil: transformar un equip d'individualitats en un conjunt. Tots els jugadors estan donant el màxim perquè la sinergia ajudi la plantilla. Carlo és una persona fantàstica, i en l'aspecte professional la seva bona gestió i la seva capacitat de tractar amb cracs el fan ser un dels millors del món en el seu lloc.

L'any passat el Real Madrid va millorar amb aquestes peces, que van fer que l'equip evolucionés, però és complicat dir que aquests jugadors haurien tingut el mateix èxit esportiu si s'haguessin posat la samarreta del Barcelona en lloc de la del Madrid.

En aquest moment, sense cap gènere de dubtes, el Real Madrid i el Bayern de Munic. Però compte amb el Chelsea, perquè Mourinho afronta el seu segon any al capdavant del conjunt londinenc amb una convicció i poder que el situen com un altre dels candidats al tron europeu.

El Barça pot lluitar per guanyar la màxima competició continental, però només en el cas que l'equip sigui, valgui la redundància, més equip.