Un 95% del país vol que m'ho repensi, però tinc temes personals que m'ho impedeixen.

En aquest món tan globalitzat sempre hi ha el típic intermediari que va presentant el teu currículum. Em vaig entrevistar amb la gent d'aquí, suposo que els vaig agradar i em van contractar.

El Salvador va patir una guerra que va durar dotze anys i que va afectar molt el país. Es van perdre estructures i infraestructures que, en l'àmbit esportiu, encara no s'han refet. S'ha de treballar molt més el futbol de base. Els camps són normals, però pitjors que els d'aquesta zona, i cal buscar un futbol que ens vagi bé. L'estatura dels salvadorencs, per exemple, és inferior a la dels hondurenys o els panamenys, els quals molts són de raça negra. Aquí gairebé no n'hi ha i, per tant, els jugadors són més baixos i petits. Fins ara hem cridat molts legionaris –futbolistes que juguen a l'estranger–. En teníem quinze de controlats i uns deu que han jugat assíduament a la selecció. La majoria juguen als EUA i algun a Europa, a països com ara Hongria i Romania.

Tot just arribar ens vam trobar amb la polèmica dels partits arreglats, que ens va obligar a fer un equip nou –la federació va suspendre per a tota la vida diversos jugadors de la selecció–, ja que vam perdre més de 20 jugadors. Així que vam decidir rejovenir la selecció, que ara té una mitjana de 24 anys.

El Salvador està al mig del que és el grup de l'Amèrica Central. Evidentment, Costa Rica i Panamà són superiors. Guatemala, Hondures i el Salvador estan en un nivell semblant, mentre que Belize i Nicaragua estan per sota, tot i que Nicaragua ha fet millores importants.

El nivell és baix, perquè els sous no són els adequats ni els millors de la zona. Això provoca que els estrangers no siguin els millors ni ofereixin la qualitat que un voldria per al seu equip. Els conjunts que es classifiquen per a la Concacaf, la Champions d'aquí, normalment són eliminats en la fase de grups. Hi ha autèntiques carències a nivell de grup que després fa que costi quan arriben a la selecció. Tot i ser joves, aquesta diferència encara es nota molt.

M'agrada molt treballar amb la tecnologia, agafar conceptes que tinguem i aplicar-los als jugadors. Ara mateix em sento molt còmode, amb experiència i amb una edat suficient. He après de grans mestres, com Rijkaard i d'altres que estaven a can Barça en el seu moment.

El futbol sempre és futbol, però a vegades hi ha detalls com ara el biotip del jugador. A l'Aràbia Saudita hi havia una barreja entre els àrabs i els africans de raça negra. Aquí no n'hi ha cap, mentre que a països propers sí. A l'Aràbia físicament són més forts, tot i que en l'aspecte tècnic i tàctic ja s'assemblen més. No són futbolistes d'un gran potencial, i encara tenen molt a millorar per poder jugar en els grans clubs europeus i sud-americans.

Sí, per televisió o per internet. Es veuen moltes samarretes blaugrana pel carrer, i quan hi ha un clàssic s'atura tot el país. Es viu d'una manera més intensa del que la gent es pot imaginar.

Molt bé. Potser no ha arribat al nivell d'excel·lència que va tenir amb Guardiola, però sí que es veu la continuació del que es va introduir amb Van Gaal, Rijkaard i Guardiola, i està a un nivell altíssim. Els equips europeus de primera línia en aquests últims anys estan marcant la diferència i són poques les coses que t'acaben fent campió.

Sí. Amb qui en tinc més és amb l'Andrés –Iniesta–. No fa gaire també vaig poder veure el Messi, hi vaig xerrar i el vaig poder abraçar. Li tinc molta estima. Sempre que veig algú amb qui vaig treballar hi ha molta cordialitat.

Evidentment, m'agradaria molt, no ho negaré, però abans he de fer prou mèrits per aconseguir-ho. Vull tornar al Barça, perquè és un club diferent i m'hi sento molt vinculat encara que en aquests moments no hi sigui. Ara, però, estic treballant de valent perquè, si un dia es dóna l'oportunitat, pugui tornar amb un currículum bo i que ningú em pugui dir que hi he anat mig endollat, sinó perquè m'ho he merescut.

Tan lluny no. Sabíem que seria un jugador de talla mundial, però estem parlant d'un dels millors jugadors de la història, i això s'ho ha d'anar fent i creant un mateix. Hi ha factors, com les lesions, que t'ho poden impedir. Sí que apuntava unes qualitats increïbles, però som els primers que ens alegrem que aquest salt fos tan bestial.

Guardiola va millorar el nostre Barça i aquest s'assembla molt més al de Guardiola que al nostre. Nosaltres vam trencar una dinàmica molt negativa de sis anys sense guanyar res i vam ser l'equip, amb el Frank al capdavant, que va trencar una tònica de resultats i de joc que feia anys que no es veia. Crec que cal estar molt agraïts al Frank, perquè a partir d'aquell moment es van formar les estructures amb les quals després va treballar Guardiola. Nosaltres vam posar totes les bases possibles perquè ell fes el salt final. Parlant amb ell, una persona molt intel·ligent i modesta, sempre ho ha reconegut, cosa que el fa encara més gran com a entrenador.

Tot es desvirtua. El mateix Guardiola va ser llest i va saber marxar. No sé si el Frank ho va ser o no, crec que és complicat. Els cicles s'acaben i no pots estar sempre guanyant. Estem parlant d'un nivell d'excel·lència, ja que amb una nota de 8 o 9 ja no guanyes la lliga.

Ens divertia i ens feia guanyar títols, però cadascú és com és, i no seré jo qui critiqui la seva vida privada. Potser sí que hi va haver coses que van condicionar el seu progrés, però li hem d'estar agraïts eternament, perquè va ser la clau perquè el Barça fes aquest salt, la peça essencial.

Les circumstàncies són molt diferents. A vegades es pensava que per tenir el Frank ja ho tenies tot fet, i no és així. Ell també necessita els jugadors adequats, ja que sense la matèria primera no es fan les coses. Potser en aquests llocs els objectius estaven massa per sobre de la realitat. Eren reptes molt complicats i els vam acceptar.

El Frank és una persona molt especial que sempre ha rebutjat el protagonisme. És l'antiheroi. Sempre s'ha refugiat en els amics i la família, i sempre ha intentat passar desapercebut. En aquests moments no té al cap el futbol, crec que pel fet d'haver començat tan aviat la seva vida professional, amb només 17 anys.
I ara, ja passats els 50... Cadascú ha de trobar la seva forma de vida i, almenys a curt termini, ell no pensa tornar. Tenim amistat i ens seguim telefonant o escrivint, i, personalment, estic content que sigui feliç així.