Estem contents. D'on estàvem a on som hi ha una diferència enorme. Però encara tenim moltes coses a fer. El que més content em posa és el fet que les coses importants de la casa s'han mantingut des del principi, molt consistents, la línia de desenvolupar el projecte no ha estat erràtica. Des del principi vam apostar per un model en què els clubs havien de tenir estabilitat independentment del que passés en les seves lligues nacionals, i ho hem fet. Hem incrementat el nombre de partits entre equips de nivell, vam començar televisant en set països i ara estem a quasi 200. Si el primer any els nostres ingressos depenien al 100% de televisió, ara en depenem al 60%. Si teníem pavellons petits i pavellons mitjans i difícilment grans ara el 60% són per 10.000 espectadors i alguns són nous. Estem en una línia de consistència.

Els cinc últims anys no ens han anat malament. Només hem tingut problemes a Espanya amb la televisió, l'any passat. Nosaltres treballem amb el millor de cada casa, i això et posa a una mica distància de la crisi, que no ens ha afectat gaire.

S'ha de créixer, però el panorama d'ara no té res a veure amb el del 2000. Aleshores hi havia la novetat de les plataformes de pagament. Ara hi ha de tot, hi ha un escenari diferent a la xarxa i és molt difícil fer comparacions. No hi ha gairebé cap contracte de televisió que no se signi amb el patrocinador. En el tema comercial encara tenim un gran marge de millora.

Els clubs no estan mai satisfets. Ens hem de comparar amb nosaltres, amb la situació del bàsquet en el mercat. Som molt més rendibles que el producte nacional, no només a Espanya, sinó a tot arreu. Els clubs voldrien més retorn, però la realitat és la que és. Si a Itàlia puc treballar amb el Milà, l'Inter i el Juventus és una cosa, però si ho he de fer amb un equip campió set anys seguits en una població de 40.000 habitants [fa referència a Siena] és una altra cosa, perquè no arrossega la mateixa gent. Això és una realitat d'Itàlia i no la puc canviar. El que hem fet és posar-hi el Milà, i sembla que ara va bé, però tenim el que tenim. A Alemanya, per exemple, s'ha multiplicat per cinc amb l'arribada de la marca Bayern, i això que teníem el mercat de Berlín. El que és clar és que no et pots assemblar a la Champions si cada any hi ha un Siena, un Rimini o un Brindisi. Llavors tens unes limitacions. Avui dia estem aportant un 7% o 8% dels pressupostos dels clubs. A l'NBA l'impacte és un 18% o un 19%. Per tant, nosaltres hem d'estar més amunt, però el que aporten les lligues nacionals deu ser d'un 0,1% o un 0,5%. Nosaltres hauríem de pujar a un 15%.

El bàsquet en si mateix et dóna un nivell, però si el volem apujar, si volem construir l'Eurolliga amb Sienes, no serem la Champions. Què ha fet el futbol? A veure on són els millors equips. Espanya? Doncs d'aquí, quatre equips. Com que nosaltres no tenim tants països com el futbol agafem diferents països amb tradició i els donem una invitació. I afegim els campions d'11 lligues nacionals més i alguns subcampions i el campió de l'Eurocopa. Aconseguim l'estabilitat d'un producte identificable. Volem mantenir la via del camí esportiu per jugar l'Eurolliga, perquè si no ho féssim perdíem la nostra cultura a Europa, que és el drama de guanyar i perdre.

L'ACB té quatre places. Has de pensar que cada vegada que surto fora em pregunten per què hi ha tants equips ACB a l'Eurolliga. Hauríem de mirar la visió de conjunt. Al principi hi havia quatre italians i quatre grecs, però ara ja no té sentit, perquè no tenen diners ni per a l'Eurocup. Ens hem anat ajustant a les coses. El Bilbao pot accedir a l'Eurolliga a través de l'ACB i l'Eurocup. No és cert que no hi hagi una porta esportiva per entrar-hi. Nosaltres ens hem explicat malament per explicar com s'hi entra. Que hi entri l'Unicaja no priva que ho faci el València. El que em sembla més rellevant és que, per exemple, el Fenerbahçe ha passat de jugar en un pavelló antic amb 800 persones a jugar en un pavelló gegant. Per què passa? Perquè al seu propietari li dius que serà a l'Eurolliga i inverteix. Si no dones estabilitat no tens inversions. Vénen tots els campions i, com a Wimbledon, 20 convidats. No estem donant premi al quart perquè considerem que no l'ha de tenir. L'Unicaja igual quedarà vuitè o novè en l'ACB, però, per mi, té més valor que estar el 12è o 13è del rànquing de l'Eurolliga.

El simplificarem. El farem senzill. Per aconseguir més països el que fèiem fins ara és que si a Rússia guanyava el CSKA, a l'Eurolliga no hi anava el segon, aquesta plaça saltava a Itàlia. Però si el Siena era el campió, saltava a un altre país. Això provocava que el segon d'Itàlia estava esperant què passava a Rússia per saber si entrava o no. És absurd, i ho canviarem. A partir del 2015 ja tindrem l'escenari de model de llicències. El nombre de 24 equips és l'ideal, perquè amb més és complicat, i amb menys perdríem països. Al final, però, compta molt l'economia i el calendari.

No es poden treure conclusions en poc temps. S'ha de veure en tres o quatre anys. Però fins ara les dades del nou Top16 són bones. Estabilitat, pavellons nous, més partits, més ingressos i més equilibri de pressupostos. Diem que han de ser pavellons de 10.000, però és que no ho hauríem ni de dir. El Barça s'hauria de tirar per terra per fer-ho. Avui dia, en els pressupostos el taquillatge representa un percentatge molt baix. Hi ha clubs modèlics en la venda d'entrades, com el Maccabi i el Laboral Kutxa. A Vitòria el taquillatge és el 30% del pressupost, quan en altres equips, com el Barça és mínim, un 12%.

El més apassionat per fer play-off sóc jo i el primer any ho vam fer. Ara, també reconec que la final a quatre és el millor model. Això ens permet un impacte. Hi ha hagut fases finals d'un nivell de bàsquet espectacular, com el Tau-Bolonya de fa anys, però només va interessar a Vitòria i a Bolonya, a ningú més. A Espanya, quan no hi ha el Madrid o el Barça en el play-off ja es pateix. La final a quatre és com l'afer de tots. Si volguéssim escurçar la primera fase hauríem de reduir partits, i clubs com el Nanterre i el Kíev volen el màxim de partits perquè no tenen una ACB. Quan a aquests equips de segona fila de lligues nacionals fluixes ja els vam reduir de 14 a 10 partits va ser un drama. Per a ells aquests són els partits importants i collen perquè els allarguem la primera fase. En volen com més millor.

A l'europeu es va fer i ningú entenia res. Arrossegar victòries de la primera fase és de la mentalitat d'entrenador conservador que vol una fase de 150 partits per minimitzar el risc. Per algú així, una final a un partit és una bogeria. Començar de zero la segona fase fa que tingui sentit per si sola i que no confongui ningú. Que siguin netes.

No compleix els requisits. La situació s'ha de redefinir. Teníem una idea amb el Barça. Però ara hem quedat per reunir-nos el 6 d'abril, perquè hi haurà l'escenari de què es farà amb el nou Palau. A partir d'aquí, veurem si es farà un canvi de pista i aniran al Sant Jordi o faran un Palau nou o què passarà. No preveiem que estiguin al Palau durant un llarg període. I ho diem també per ells.

No veig una Eurolliga sense el Barça, però cal buscar una solució. Si fa deu anys m'haguessis plantejat que avui no hi hauria el Virtus de Bolonya, t'hauria dit que no. No estic comparant la potència de l'un i de l'altre, però el Barça ha de voler tenir un pavelló nou i ple. El Palau Blaugrana té data de caducitat.

Cal establir un ordre de prioritats. Quina és la competició més important, quina et porta més ingressos i quina més públic? Divendres és millor que dimecres, perquè no podem competir amb el futbol. És millor un Milà-Madrid de bàsquet un divendres que no pas un dimecres quan juga l'Inter o el Milan de futbol. És molt legítim que l'ACB no vulgui canviar els dies de partit, com en altres lligues que juguen dilluns, però és qüestió de prioritats dels clubs. I quin argument hi ha, que els jugadors no poden jugar en 48 hores si ho fan els de l'NBA i es juga cada dia en un europeu?

Busquem que sigui una gran capital, atractiva per al públic per anar-hi i bona per als patrocinadors i catalitzar el bàsquet com vam fer a Londres o a Berlín. Evitar ciutats com Barcelona i Madrid no és cap criteri. Estem pensant en les pròximes tres seus i hi ha de tot. Fins i tot llocs on no hi ha equip.

Nosaltres ens modernitzem, fem un pas més i canviem. I després, al cap d'un temps, la FIBA s'hi acaba apuntant. Aquesta eina no ha de servir per rearbitrar els partits ni alentir-los, perquè ens interessa que vagin més ràpid. En aquest sentit, anem bojos per saber com tallar les faltes tàctiques i la, per mi, absurda obsessió perquè en camp de defensa l'àrbitre hagi de tocar la pilota. I la mecànica de l'instant replay et porta a una interrupció contínua. A l'NBA el partit no s'acaba mai. Als Estats Units s'estan plantejant situar un àrbitre a la seu central, perquè quan l'àrbitre d'una pista vagi a mirar l'instant replay, des de la central ja li diguin què ha passat.

Tens tanta raó... Dimecres vam estar tot el dia reunits per això. L'Eurocopa ha tingut molts canvis, i l'últim ens hem vist forçats a fer-lo i després n'hem quedat decebuts. No hem acabat de trobar el format. A alguns equips els costa viatjar per a una final a vuit. Però els canvis de format també són perquè les lligues volen venir a l'Eurocopa i no volen l'Eurochallenge, però, després de tant de demanar, ens vam plantejar una Eurocopa de 48 equips i al final ens en van faltar 17 i vam haver de donar invitacions. Em vaig emprenyar i vaig dir que aquesta temporada no prometessin places per a les lligues, que ho miraríem quan s'hagués acabat. Aquesta competició està tan malmesa per errors nostres i per inconsistència dels altres, que hem decidit que això no pot continuar així. Ho capgirarem tot, el format, la televisió, els partits, el nombre d'equips... La decisió que prendrem, la mantindrem un mínim de tres anys. Fins ara hem tingut sis formats en dotze anys. Ens vam horroritzar. Ni la FIBA ho aconsegueix fer pitjor. És un desori. L'ACB lluitant per les seves places i va el Gran Canària i hi renuncia. Això sí, el seu entrenador, que és un fenomen, va i diu que el problema de l'ACB són les llicències A de l'Eurolliga. Si ets incapaç de jugar l'Eurocup, ho entenem, però calla. Al final, a l'ACB no li calen quatre places d'Eurocup. És una exageració.

L'estratègia que vol tothom seria molts diners i en obert. La realitat és que el mercat ha evolucionat i ja no és això. Algunes coses es poden mantenir en obert, però la Champions, la F-1 i el Moto GP van cap al pagament. Avui ens hem de preguntar si la difusió que fins fa tres o quatre anys et garantia absolutament la televisió, avui continua sent així. Jo tinc un fill de 22 anys i no mira mai la tele. Tot ho veu per l'ordinador. El que ens ve ens canviarà les percepcions del que és la visibilitat. La visibilitat va bé per a la promoció i per als patrocinadors. Es tracta de ser creatius i, veient que la tendència és aquesta, hem muntat un centre de producció audiovisual per distribuir continguts que no estan subjectes als drets però que ajuden en la visibilitat. I ja estem per damunt dels impactes que tindríem en televisió en obert. Si la publicitat no pot pagar la televisió en obert, l'altra via és la del subscriptor.