No, no. El dia a dia se'ns menja, perquè s'ha de planificar la temporada vinent, però sempre amb un somriure que ens fa pensar que l'hem fet molt grossa. Vas pel carrer i continues notant que la gent no oblida, que t'empeny i que en vol més.

No l'havíem tingut mai, aquesta sensació. Ja havíem estat tercers, però això d'anar pel carrer amb un somriure i que la gent et recordi que va gaudir molt no ho havíem viscut mai.

No, perquè no hem iniciat la campanya. Sí que hi ha gent que pregunta com pot ajudar. I, per exemple, s'han venut una vuitantena llarga de samarretes des del títol. Que és molt, per a nosaltres. La gent pregunta, pares que volen portar els nens al campus, jugadores que volen venir a l'Uni... Tot això ens sobrepassa l'estructura que tenim i ens ho fa replantejar una mica tot. Sempre hem tingut un sol equip de base per any i ens estem pensant si en fem dos. També pregunten si farem equips masculins. Ens ho replantejarem tot.

Encara me'n faig creus, perquè l'estructura que tenim en el club impedeix pensar més enllà del que és immediat. Patíem per si passaríem contra el Conquero, patíem per com faríem el costós desplaçament a Salamanca. Penses que no les guanyaràs un tercer cop, i les guanyes. Penses que a casa no ho podràs fer i hauràs de tornar a Salamanca... Més enllà de dir que vam ser millors, no sé com ens ho vam fer. Però veient com s'entrenava l'equip, tan sòlid, tan seriós, tan motivat, tan centrat en el partit següent, t'adonaves que la base era molt sòlida.

La base principal és la plantilla. Estrangeres convençudes, ambicioses, potser buscant un millor contracte, però fins a l'últim dia volent la lliga. Podríem parlar d'entrenadors, d'en Ramon [Jordana], de l'Anna [Caula] o d'en Roberto [Íñiguez]. Tot hi ajuda, però el fet diferencial són les jugadores. I també hi ha hagut un aspecte que ha evolucionat amb els mesos: l'ambició de la gent, de l'entorn, del club, dels patrocinadors, que en volien més. Ja vam anar a la copa amb una pressió afegida que mai no havíem tingut. Va haver-hi un desplaçament massiu d'aficionats i que volien tastar-la. Que et deien: «Si no guanyem no passa res, però...?» Aquella tristor final... No estaven enfadats però sí decebuts. Se'n van sentir. Jo penso que ja hi haurà marxa enrere en això.

Evidentment, i si no podem fer-ho desil·lusionarem molta gent. I el mateix que hem guanyat ràpidament ho podem perdre ràpidament. Tothom entén que ens movem en pressupostos baixos, però la gent ha tastat això i no ho vol deixar escapar.

L'ambició de fer un pas més hi ha estat sempre, en els deu anys. No dubto que hi continua sent, però no sé si serem capaços d'assumir aquest nou pas que se'ns reclama amb les bases d'aquests deu anys. Ens haurem de professionalitzar o no podrem assumir aquest repte. I no parlo de l'Eurolliga, sinó de continuar mirant endavant.

Seria molt injust dir-ho. No l'he fet només jo, ni aquest any ni mai. Tinc gent com Faust Moreno, Xavi Fernández, Anna Caula, Mau Puig i Ramon Jordana o l'entrenador de torn, als quals els demano si creuen que una jugadora pot encaixar, si l'hi veuen. L'última decisió, sense sortir d'uns paràmetres econòmics, l'acabo prenent jo. A vegades m'he equivocat i a vegades l'he encertat.

Estic content que el nucli català hagi anat renovant cada any, encara que ara es trencarà. I també de l'aposta amb les estrangeres. Ibekwe no havia acabat cap temporada, venia amb fama de problemàtica i la vam fitxar amb contracte garantit, a un preu molt baix per la seva qualitat, però garantit. Ha sortit perfecte, perquè ha estat l'element diferencial d'aquesta plantilla.

Això té una solució difícil, i no crec que siguem una excepció. Però la jugadora ve aquí tranquil·la perquè sap que cobrarà. I les cinc estrangeres han marxat totes havent-ho cobrat tot. I el bloc català les tranquil·litza molt, perquè els fa entendre que cobraran. La prova és que en aquest aspecte aquest any han estat molt calmades.

Ramon Jordana va jugar molt fort, va collar molt. Ell mateix ho admet. I després de la copa l'equip estava una mica trencat. Roberto ens aporta estabilitat, tranquil·litat. No explico res de nou: les bases i el sistema de joc el posa en Ramon i en Roberto pacifica l'equip i, després, és un devorador, llegeix els partits, és un guanyador. El mateix Jordana diu que la direcció de partit d'Íñiguez és difícil de millorar.

És complicat. Li hem d'agrair que continuï aportant el seu gra de sorra, parlant amb jugadores, creant corrent d'opinió per aconseguir fer el pas endavant que volem. Però és un dels millors entrenadors d'Europa i és molt difícil que el puguem retenir. La porta es manté mig oberta, però no n'hem parlat més, perquè ell necessita temps i escoltar ofertes. I ja sap què hi pot haver a Girona.

Li estem molt agraïts i ens hauria agradat que continués, però no ha pogut ser. Ara ens hem d'asseure amb Jordana, Carbó i Eva Bou. Abans de marxar cap a Austràlia, Carbó ens va dir que volia continuar i que l'anéssim informant. De les foranes, amb Gidden és impossible arribar al que està demanant. Ens hem acomiadat d'ella. I Ibekwe és el mateix cas. Tot i l'augment que li hem proposat, no podem arribar de cap manera al que li ofereixen a Turquia.

L'Eurolliga només la preveig si podem sortir en bones condicions. Jugar-la ens ajudaria a tenir un tipus de jugadora europea que no hem tingut, que no accepta venir només a la Lliga Femenina. D'altra banda, ens tanca la porta a jugadores nacionalitzades, Cotonou... que a l'Eurolliga són estrangeres. I és una complicació, perquè en els últims anys hem anat força a aquest mercat.

Preveig que doblaríem el pressupost destinat a jugadores. Primer, perquè han de tenir més qualitat i han de ser més. I que Freixanet no continuï segur que encarirà la plantilla.

Sí, aquesta és la idea.

Que la ciutat té fam de bàsquet. I que ara nosaltres no podem fallar. El que ha canviat en la junta directiva és que es nota un grau de responsabilitat molt més gran. No ens estem movent només per les mil persones que vénen en cada partit, sinó per tot aquest potencial tan gran que t'està dient que en vol més.

Sí, segurament. Són reflexions que encara no hem fet. No sé si ha de ser pagar per veure bàsquet, però ens ha d'ajudar d'alguna manera. En una entrevista, l'alcalde deia que costa molt destinar diner públic. Ni pretenem ni volem quantitats desorbitades, perquè ara no toca, però ja hem demostrat que aquest és un projecte que no se sustenta en el diner públic, que està integrat en el territori. Pensa que les jugadores, que no cobraven, no deixaven de visitar clubs i fer xerrades a escoles. I amb bona cara. Això també és retorn al territori. Les bases són sòlides, però la societat ha d'entendre que s'hi destinin alguns diners públics més. No omples Fontajau perquè sí. L'omples perquè la gent s'estima aquest club i disfruta amb unes nenes que són capaces de guanyar la lliga.

I confio que en seran tres. N'estem molt contents. El dia abans de la final, les jugadores dels equips de base s'entrenaven a Fontajau i espontàniament van fer un passadís al primer equip quan entrava a la pista. Hi van estar parlant estona. Això és senyal que hi ha vivència de club.