A la pista

El jugador i l'aficionat són vasos comunicants, però qui ha d'accionar el botó és el professional. A la pista, amb resultats. “Hem fet molt bé les coses”, diu Prado. “Només en tres dels 33 partits que hem jugat no hem competit. En la resta ho hem fet i n'hem guanyat 18”, hi afegeix.

I això que l'estiu no va ser gens plàcid. “Vam començar a construir l'equip molt tard, amb moltíssimes dificultats i amb una gran reducció de pressupost. L'última quinzena de juliol i l'agost van ser frenètics, de treballar molt i dormir molt poc. Cada fitxatge va costar moltíssim.” Però es va fer una plantilla, es va construir un equip –“Fora de la pista, l'equip ha estat encara millor”– i el que proposava el cos tècnic s'interioritzava. Amb una única condició: dedicació total. “La temporada té un punt d'inflexió en la final de la lliga catalana, quan el CBT ens treu de la pista. Allà ens adonem que si no fem les coses al màxim, al 100% en cada minut d'entrenament, sempre, patirem molt per ser competitius i mantenir la categoria.”

A les grades

Amb la defensa com a marca de fàbrica i a partir d'aquí construint a camp obert, el Força Lleida acaba superant les millors expectatives. I la gent ho sap. I respon. “Hi ha hagut partits amb 4.000 persones i en el play-off, amb els socis pagant, érem 3.000. Han estat incondicionals durant tota la temporada, donant-nos suport en moments bons i també en els que no ho han estat tant.” En el tercer partit contra l'Ourense, en el punt final, els dos últims minuts són una festa i l'ovació és espectacular. “El públic va entregar-se i va acomiadar els jugadors de la manera que es mereixien.” I aquí tornem al principi: la gent en vol més.

El futur

Perquè també sap que, a diferència de fa dues temporades, el club és ara econòmicament modèlic, responsable: “El club i la directiva han de veure fins on es pot arribar quant a creixement. Amb els peus a terra, veure les possibilitats i no sortir del realisme. A partir d'aquí, serà feina seva explicar a l'entorn i a la gent les circumstàncies a partir de les quals es pot moure el Força Lleida la temporada vinent.” Ser realista vol dir, també, no mirar enrere: “Repetir la temporada amb els mateixos recursos és pràcticament impossible. Hi ha hagut una sèrie de circumstàncies que han fet que l'equip funcionés molt bé, però si aquestes circumstàncies quadren diferent, amb el mateix treball i el mateix esforç, que han estat moltíssim, pots acabar tretzè.”

Per això, tot i l'interès manifestat pel club de renovar tres anys Prado, aquest, que admet converses però cap proposta concreta, afirma: “Per a mi és molt important saber quina idea de futur té el club i intuir com l'entorn entén el que el club planteja. M'encantaria que el futur que es dissenyés fos ambiciós, però ha de ser realista. Això és indispensable perquè continuï.” I ho explica: “Els plantejaments poc realistes condueixen a la frustració i a no gaudir del que fas. I en el meu cas el bàsquet és això, un gaudi. Per això dic que per a mi els objectius realistes són essencials.”