L'Eurolliga és una competició molt estimulant, que a tots ens motiva molt. I, potser, alguns partits de la VTB no els hem plantejat com tocaven, si bé aquest dilluns vam perdre contra el CSKA, que és un equipàs. En tot cas, tampoc és gens fàcil jugar en segons quins llocs dos dies després de competir al més alt nivell a Europa.

Es tracta d'un jugador de molt talent, que a Europa marca diferències pel seu físic. L'esperem d'aquí a unes setmanes. Quan hagi agafat ritme de competició, serà important per a nosaltres. Ens donarà una rotació més, un aspecte molt important en una competició com l'Eurolliga, i també un plus d'agressivitat.

És cert, i fixa't que el Panathinaikòs ara és cuer. Per a nosaltres, és un partit important perquè, si el guanyem, tancarem la primera volta imbatuts i gairebé tindríem el bitllet per al Top 16. Estem contents de com van les coses, però no ens podem relaxar. Hem de continuar amb la mateixa mentalitat que fins ara.

Excepte casos puntuals, els partits d'Eurolliga són així. Partits amb duresa, alta intensitat i que es guanyen punt a punt. Al Barça, quan se sent a gust, li agrada córrer i la nostra missió és que ho puguin fer. Que els costi i no se sentin còmodes, com en el nostre últim partit contra el Karsiyaka, en què quasi ni van anotar a la segona meitat.

Més enllà de la profunditat de plantilla, tenen més capacitat física que en els últims anys. A més, tot i estar obtenint molt bons resultats, encara no estan al cent per cent perquè han d'adaptar del tot totes les cares noves. I això és molt bo per a ells perquè significa que a final de temporada seran un dels favorits per guanyar el títol de l'Eurolliga.

Com sempre que arribes a un lloc nou, ho fas amb il·lusió i ganes. Aquí, a Krasnodar, m'he trobat un grup molt bo, amb el qual és fàcil treballar, i un tècnic que m'ha donat confiança des del primer dia. Tot això suma perquè, en el moment de saltar a la pista i competir, et sentis alliberat per fer el que toca en cada moment i puguis ser tu mateix.

Vaig parlar amb el tècnic [Georgios Bartzokas] i em va convèncer el que em va dir i com m'ho va dir. A més, la temporada passada vaig acabar-la al Khimki i ja coneixia tant la VTB com el club. Això va ajudar a decidir-me, igual que el fet que disputés l'Eurolliga i fos candidat a estar a dalt a la VTB.

No, perquè sabia que era una possibilitat i exercien un dret que tenien. Però també haig de dir que hi va haver molts malentesos sobre què va passar, sobretot de cara a la gent. Semblava que refusava el València i ells sabien des del primer dia que la meva prioritat era jugar l'Eurolliga. I fins llavors, en tot l'estiu, no m'havien fet cap oferta.

El dret de tempteig no afavoreix en res els jugadors. Està clar que és un aspecte que s'hauria de canviar, però és el que hi ha. El València té els meus drets, tot i que vaig trencar-hi el meu contracte quan me'n vaig anar a Portland. Sens dubte, és una situació estranya que un mateix no pugui decidir el seu destí lliurement en l'ACB.

Això no se sap mai. Però no tanco la porta a tornar, ni molt menys. És on vaig créixer i un club al qual tinc molta estima, però tampoc m'he plantejat tornar. Quan me'n vaig anar d'allà, vaig agafar un camí i no ha de ser sempre el mateix.

Sempre he intentat ser positiu i, malgrat no tenir un paper important en la selecció, aportar de qualsevol manera el que puc. Per això hi he estat sempre des del 2009. Però el d'aquest estiu ha estat especial. Primer, pel que va costar assolir l'or i després perquè ha estat el meu torneig més complet amb la selecció i el que he tingut més confiança en els partits importants.

Sincerament, no. Se m'ha exigit molt, ja des de petit, i en aquest cas concret de la selecció, jo sempre he cregut que podia posar-hi el meu gra de sorra. El més important era estar preparat per quan m'arribés l'oportunitat i, amb la lesió de Rudy, vaig tenir-la. Sergio [Scariolo] en va assignar un rol específic, ajudant molt en el rebot i en defensa, i m'hi vaig trobar a gust.

[Riu] Depèn de l'equip. Al Lokomotiv hi estic jugant de quatre, però gairebé sempre obert, i m'hi trobo bé. Però amb la selecció, jugant de tres i tenint un referent interior com Pau Gasol, també em trobava a gust perquè tenia llibertat de moviments i podia treure avantatge físic. Mentre jugui, qualsevol de les dues m'agrada.

No jugar o ni tan sols vestir-te de curt en alguns partits sempre és dur, sigui on sigui. Però afortunadament, l'estructura de les franquícies a l'NBA fa que disposis d'entrenadors, la gent t'ajuda a treballar i millorar dia a dia. És el que vaig intentar fer jo; treure profit d'aquesta possibilitat. Vaig aprofitar el temps i, alhora, no se'm va fer tan dur estar fora de la rotació de l'equip.

Ells sempre han buscat el millor per a mi i, en els moments més baixos, em deien que fos positiu. Que no busqués més problemes. La temporada passada, però, abans de traspassar-me, tots ja intuíem que alguna cosa passaria.

El d'allà és un altre bàsquet i t'enriqueix perquè es juga d'una forma totalment diferent que el d'aquí. Però, sobretot, el que em va ensenyar és a estar preparat per quan t'arribi l'oportunitat, saber afrontar qualsevol situació que se't presenti.

Per mi, ara la prioritat és jugar. I aquí, a Krasnodar, em sento important i gaudeixo a la pista. Tinc tot el que buscava a l'estiu. Als Estats Units, ara mateix, no puc trobar cap lloc on pugui tenir un paper protagonista. Per tant, ni hi he pensat, en tornar-hi.

Sí,cert [riu]. Vaig començar abans del que em tocava a practicar esport. Els equips federats eren a partir de vuit anys i jo en tenia set quan vaig començar a jugar. La primera opció va ser l'handbol pel meu pare [Javier Claver va ser jugador i també tècnic de l'Asobal] i vaig començar a entrenar-hi. De petit, el que vols és passar-t'ho bé i no ho feia perquè tots eren més grans. Així que vaig voler provar una altra cosa. I amb un amic de la meva edat i un altre de més petit vaig començar a jugar a bàsquet. M'hi vaig trobar bé i aquí m'he quedat.

Qui sap. Potser si hagués continuat amb l'handbol ara també estaria jugant a bon nivell [riu].