BÀSQUET FEMENÍ
De la glòria a la precarietat
Tornen al món real
Després de la medalla de plata als Jocs de Rio es torna a l'escenari habitual d'una lliga femenina abandonada i en perillosa decadència
La manca d'esforços de la federació espanyola per promocionar la competició en finestres com Teledeporte és un dels problemes més greus
El sou de moltes jugadoresjoves es mou
en el mileurisme per ben poc, i només durant set mesos
Dies d'emocions i molts reconeixements, justificats, per a l'equip de Lucas Mondelo. I no podria ser menys. Ha estat una plata històrica i merescuda a Rio. Les “campiones dels equips terrenals”, com va dir el tècnic de l'Hospitalet. No ha faltat, doncs, l'habitual ànsia per sortir a la foto i compartir protagonisme de l'èxit per part dels responsables federatius i d'altres que, això sí, aprofiten i canalitzen a la perfecció el talent de les jugadores i el treball dels clubs. Però la Lliga Femenina ja és una altra cosa. Aquí és on any darrere any l'estructura falla i cau, primer econòmicament i després, òbviament, en qualitat i competitivitat.
Només cinc jugadores de les dotze heroïnes de Rio militaran enguany en la lliga espanyola: Sílvia Domínguez, Laura Gil i Laura Quevedo (Perfumerías Avenida), Leonor Rodríguez (Spar Citylift Uni Girona) i Luci Pascua (Mann Filter). La resta fa anys que es guanyen la vida a fora. I prou millor que a l'Estat espanyol, on la competició, tot i ser el bàsquet l'esport femení amb més llicències (130.000, el 20% del total), s'enfonsa, en lloc d'enlairar-se. I més amb el potencial i embranzida que hauria de suposar l'empenta de les quatre darreres medalles aconseguides per la selecció (una d'or, dues de plata i una de bronze). Les raons són diverses i més o menys sabudes. El cost per fer front a llicències, despeses, sous i viatges dels clubs s'ha anat desajustant molt amb el temps amb els ingressos obtinguts. La situació econòmica global viscuda els darrers anys no hi ha ajudat, però tampoc la gestió i l'ajuda rebudes per part de l'organització de la lliga, la Federació Espanyola de Bàsquet (FEB), que no ha cuidat com calia el bressol dels seus èxits femenins.
El tema de la televisió, clau per donar visibilitat als clubs i que aquests puguin millorar a l'hora d'aconseguir patrocinadors, ha estat especialment greu. Teledeporte s'ha ofert els darrers anys de forma gratuïta com a finestra per emetre un partit setmanal. El cost de la producció, al voltant de 100.000 euros per temporada, era a càrrec de la FEB. Menys d'un 1% del seu pressupost, aproximadament. Fa dues temporades que es va retallar per aquest cantó –i no per altres–, emetent només un partit mensual. La temporada passada, ni això. I això que en la temporada 2014/15 es va aconseguir estalviar tota la producció deixant la gestió en mans de l'empresa catalana Always-Lavinia, que a canvi podia explotar la competició buscant possibles anunciants. Però ni així, perquè la FEB va vetar els patrocinadors que anava aconseguint l'empresa. Contrasentit total.
La copa i la supercopa, un desgavell
L'organització de la lliga tampoc ha estat el fort de la federació, que ha deixat aspectes competitius clau, com, darrerament, els equips amb dret a jugar la copa. La temporada passada els candidats implicats van jugar la darrera jornada de la primera volta sense saber la seu i, per tant, les possibilitats reals de classificar-se. Inaudit. De fet, en el dia d'avui encara no se sap qui jugarà la supercopa, anunciada per al 24 de setembre, contra el Perfumerías Avenida.
Les perspectives sembla que no són bones, mentre que el talent continua fugint, això sí, també per altres motius estructurals i socials. Moltes campiones d'Europa en categories de formació amb Espanya –i també un gran nombre de jugadores sense expectatives de futur professional– marxen a jugar als Estats Units, ja que allà poden compaginar estudis amb bàsquet d'alt nivell. La realitat és que els sous de moltes jugadores joves i promeses estatals –fora de les jugadores franquícia de cada club– es mouen en el mileurisme per ben poc, i només durant set mesos.
El Perfumerías Avenida de Salamanca domina quant a pressupostos clarament des de fa anys (supera els 1,2 milions d'euros), i gràcies a un mecenes privat. L'Spar Citylift Girona seria el segon de l'escalafó (700.000), i després vindrien plantejaments de supervivència com el del Cadí La Seu (300.000) i tants altres. Un dels casos més extrems serà enguany el de l'Spar Gran Canària, que acaba de baixar, i que ocuparà la plaça de l'exclòs Conquero. “Serà impossible no patir, llevat que ens toqui la Primitiva”, ha dit el seu president i tècnic, Mingo Díaz, un històric del bàsquet femení espanyol. No són pocs els clubs que han anat dessagnant-se els darrers quatre anys i han desaparegut o baixat per temes econòmics, també per mala gestió: Puig d'en Valls d'Eivissa, Sóller, Ros Casares, Hondarribia, Navarra, Burgos, Rivas i Conquero. Fa tres anys es va tocar fons amb onze equips només inscrits en la lliga. Les tres últimes temporades sembla que la xifra s'ha estabilitzat en 14. Tant de bo no n'hi hagi més i la plata de Rio pugui lluir, també, en la lliga estatal.
Notícies
Divendres,26 abril 2024