El 1970, Salvador Allende, el candidat de la Unitat Popular, arribava a la presidència de Xile. Era el primer govern marxista que accedia al poder mitjançant unes eleccions democràtiques en una Amèrica Llatina enlluernada pel far que havia representat la revolució cubana del 1959. La Unitat Popular, malgrat l'oposició dels poders fàctics, va començar a canviar la cara del país i, fins i tot, va aconseguir recuperar la grandesa perduda del futbol xilè.

L'última gran fita xilena en matèria futbolística datava del 1962, quan en el mundial que es va disputar al seu territori, Xile va aconseguir arribar a les semifinals. Des d'aleshores, el futbol nacional no havia tingut cap participació mundialista ni cap fita ressenyable en l'àmbit de clubs. La cosa va canviar el 1973. El Colo-Colo de Santiago, l'equip més popular del país, va arribar a la final de la copa Libertadores, que va perdre contra el gran Independiente argentí després d'un partit de desempat disputat a Montevideo, i la selecció xilena estava a les portes de classificar-se per a un altre mundial després d'haver derrotat el Perú i haver-se guanyat el dret a disputar una darrera eliminatòria contra l'URSS que havia de dirimir qui obtenia l'última plaça que donava accés a la disputa de la fase final de la copa del món del 1974.

Les reformes radicals impulsades pel govern de la Unitat Popular, i que havien tingut un impacte innegable en el futbol, es van veure, però, truncades l'11 de setembre del 1973. Després de mesos de tensió entre partidaris i detractors del govern, que es manifestaven de manera recurrent pels carrers de Santiago, el setembre del 1973 el general Augusto Pinochet va encapçalar un cop d'estat d'extrema dreta liderat pels sectors més conservadors de l'exèrcit i beneït per l'administració nord-americana. Al Palacio de la Moneda, al cor de Santiago, el president Allende preferia suïcidar-se a veure's forçat a la rendició i l'exili davant els militars facciosos.

El nou govern colpista, encapçalat pel general Pinochet, es va estrenar amb una persecució sistemàtica contra la dissidència. Comunistes, sindicalistes, activistes polítics, demòcrates, opositors al cop d'estat... tots van ser víctimes de la repressió desencadenada per l'exèrcit xilè. El règim concentrava les desenes de milers de detinguts polítics en camps de concentració com l'Estadio Nacional, el més important dels centres de reclusió d'opositors.

Aquest estadi havia estat un fidel reflex de l'evolució de Santiago, on va ser construït el 1938, i del conjunt de Xile. Poc després de la seva estrena havia servit com a centre d'acollida de refugiats europeus que fugien de la Segona Guerra Mundial i, a posteriori, havia acollit actes de tota mena. Des de concerts a esdeveniments polítics passant per la seva funció principal, la de terreny de joc de la selecció xilena i del club Universidad de Chile, rival ciutadà del Colo-Colo.

Durant les vuit setmanes posteriors al cop d'estat de Pinochet, l'Estadio Nacional va servir de camp de concentració i de centre de tortura dels opositors al cop d'estat feixista. Milers de persones hi van ser congregades (les fonts assenyalen que van ser entre 12.000 i 20.000 els presoners que s'hi van aplegar) en condicions de vida infrahumanes, subjectes a la tortura sistemàtica per part dels militars colpistes, mentre familiars i amics s'aplegaven fora per tenir notícies dels seus éssers estimats desapareguts.

El Nacional no va ser, però, l'únic estadi que va servir de camp de concentració. L'Estadio Chile, també situat a Santiago, va desenvolupar la mateixa funció i allà hi va ser detingut, torturat i assassinat el cantautor Víctor Jara, que des del 2004 dóna nom a l'estadi on va patir el seu martiri. Enmig d'aquest clima de repressió, la selecció xilena, que havia obtingut el dret a lluitar per l'última plaça que donava accés al mundial del 1974 durant la presidència d'Allende, va disputar l'última eliminatòria contra l'URSS. El partit tenia una càrrega política evident, ja que la Unió Soviètica havia estat una ferma aliada de la Unitat Popular de Salvador Allende i, el mateix 1973, havia proveït el govern xilè amb abundant material militar de fabricació soviètica. El partit d'anada, que es va jugar a l'Estadi Lenin de Moscou el 26 de setembre del 1973, amb el cop d'estat feixista a Santiago encara calent i amb un clima de repressió desmesurada, es va saldar amb un empat a zero. La voluntat del govern de Pinochet de disputar el partit de tornada a l'Estadio Nacional de Santiago va desfermar la indignació internacional, ja que aquest mateix recinte servia encara de camp de concentració i de centre de tortura a les forces colpistes. La Unió Soviètica, la RDA, i alguns dels seus aliats a l'Àfrica i l'Àsia van reclamar a la FIFA que traslladés el partit, previst per al 21 de novembre, a un terreny neutral per la situació de vulneració flagrant dels drets humans que es vivia a Xile.

L'octubre del 1973, la FIFA va enviar una missió a Santiago de Xile que va realitzar un dels informes més vergonyosos que ha encarregat mai aquesta institució. Els enviats de la FIFA, en una complicitat evident amb les autoritats colpistes xilenes, van redactar: “[A l'Estadio Nacional] no hi ha presoners sinó únicament detinguts de qui cal aclarir la identitat. L'estadi està sota custòdia militar i només s'hi pot entrar amb un passi especial. A l'estadi tot té una aparença normal i els jardiners estan treballant als jardins. Els seients i el terreny de joc estan buits i els detinguts que hi queden estan als vestidors i a les altres dependències interiors. La gespa està en perfectes condicions així com les grades. Fora de l'estadi hi havia aproximadament 50-100 persones esperant notícies dels seus familiars encara detinguts.”

Fruit d'aquest informe, la FIFA, fent gala de la seva tradicional sensibilitat, va decidir mantenir el partit a l'Estadio Nacional per al 21 de novembre del 1973. La Unió Soviètica va manifestar de manera molt clara la seva posició en un telegrama al president de la FIFA, Stanley Rous, el 27 d'octubre del 1973 en què anunciava que els futbolistes soviètics no jugarien en una gespa tacada de sang com ho estava la del Nacional: “És sabut que com a resultat del cop d'estat feixista contra el govern legal d'unitat nacional, a Xile s'hi viu una atmosfera sagnant de terrorisme i repressió, l'Estadio Nacional on suposadament s'ha de jugar el partit ha estat convertit per la junta militar en un camp de concentració escenari de tortures i execucions de patriotes xilens. Els esportistes soviètics no poden jugar en un estadi tacat amb la sang de patriotes xilens.”

La resposta de la FIFA va estar mancada de tota sensibilitat, ja que es va limitar a recordar als soviètics que en cas que una selecció no es presentés a un partit sense causa justificada se li donaria per perdut.

L'URSS, per dignitat antifeixista i per solidaritat amb el poble xilè, va decidir no presentar-s'hi. Malgrat tot, la federació xilena va organitzar una farsa de partit a l'Estadio Nacional, el 21 de novembre de l1973, on a pesar que l'equip soviètic no hi era els xilens van sortir a jugar i van marcar un gol vergonyós sense rival, que va permetre a Xile obtenir el passaport per al mundial del 1974. La dictadura feixista de Pinochet, doncs, seria present en la copa del món d'Alemanya. Allà, els seus partits van ser escenari de múltiples protestes protagonitzades per exiliats xilens i militants internacionalistes contraris al cop d'estat. En aquell mundial, els xilens van perdre contra l'Alemanya federal, van empatar amb la RDA i Austràlia, i van tornar a casa gairebé només començar.

Tot i així, Pinochet havia entès el potencial que tenia el futbol i va decidir utilitzar el principal equip xilè, el Colo-Colo, per legitimar el seu règim. El general feixista va ser proclamat president d'honor del club i el va convertir en un instrument al seu servei. Tot i així, el Colo-Colo no va poder estendre els èxits que obtenia a Xile a l'àmbit internacional i només va poder guanyar una copa Libertadores el 1991, quan Pinochet ja havia abandonat el poder.

Amb tot, el Colo-Colo va ser el mimat del règim, un fet que va pagar l'Universidad de Chile, el seu rival tradicional, que no va poder alçar ni un únic trofeu durant la dictadura de Pinochet. Tot i la instrumentalització que del futbol va fer la dictadura, la dignitat soviètica va entrar en la història com un exemple de renúncia esportiva per tal de denunciar la naturalesa inhumana d'un règim feixista i dictatorial com el que va instaurar Pinochet després del seu cop d'estat.