Mentre Pepe Reina s'abraçava amb Sergio Busquets, Andrés Iniesta i Xavi Hernández al túnel de vestidors esperant el moment d'entrar al camp per jugar la segona part, Leo Messi vivia completament sol el moment, amb la mirada perduda, mig absent. Havia fet uns primers 45 minuts bons, però no excel·lents, ja que Pep Guardiola havia aconseguit engabiar-lo sovint entre el lateral, el central, l'interior i el mig centre de la seva banda. El 10, durant el joc en qualsevol partit, es posa nerviós quan les coses no li surten com vol, és a dir, de manera excel·lent; ara bé, treu foc pels queixals quan el dia és gran, com dimecres. Estava en una semifinal de la lliga de campions, i Messi, aquests dies, és més Messi que mai. Aquella mirada perduda...

Tothom sap el que va passar després. Ni Portugal ni Madrid han estat capaços de trobar una excusa que pugui minimitzar l'obra del futbolista argentí. Un espectacle dels grans. Tenia raó Guardiola: “Si el Leo està bé és impossible aturar-lo.” Els números de l'argentí demostren que la seva participació (64 intervencions) en el partit d'ahir és la segona més baixa de tota la temporada en els partits europeus i que queda molt lluny de la de l'Apoel-Barça (100), el PSG-Barça de quarts (82) i el Barça-Manchester City de vuitens (80). És veritat: Messi la va tocar menys, però dimecres, més que mai, va deixar clar qui és el millor jugador del món. Ara toca fer que el seu equip també sigui el número u. Queda poc per veure si ho aconsegueix.

Xavi Hernández explicava ahir la seva admiració per Messi i, també, per Guardiola. Ell, que representa una manera molt concreta de veure el futbol, reflexionava sobre el fet que Lahm, Müller, Boateng i companyia els prenguessin la pilota fins a fer-los perdre la possessió. En dos anys miren d'assimilar conceptes que els blaugrana han après en deu. I què importa la possessió si perds 3-0? Evidentment res en la forma... però sí en el fons. Xavi sap que el paraigua del mètode cobreix l'equip durant els partits que es torcen. Li ha passat al Barça (amb ell) moltes vegades i també al Bayern, tot i que dimecres perdés el partit. Ara per ara, l'equip blaugrana és millor i, a més, té Messi. Algú pot millorar aquesta fórmula? El Barcelona és mètode més talent més treball. Resultat? Gairebé sempre, èxit. Però aquesta no és l'única identitat que serveix. La qüestió és creure en alguna cosa i portar-la a terme. Per exemple, el Juventus. Els italians buscaran la final de Berlín amb tres centrals (Barzagli, Bonucci i Chiellini) i dos laterals llargs (Evra i Lichtsteiner) davant del porter Buffon, més dos migcampistes treballadors (Vidal i un acompanyant) al costat del cervell (Pirlo) i darrere d'un crac del contraatac (Tévez) i un jove ambiciós que es menjarà la gespa del Bernabéu (Morata). I allò que fan, ho broden. Sembla difícil que el Madrid golegi. I aprofitant aquest moment i parlant d'identitat, no estaria malament que Florentino Pérez i els seus col·laboradors (si és que n'escolta algun) donessin voltes a aquesta qüestió. Fa l'efecte que recórrer només a Ronaldo serveix puntualment per guanyar títols, però no per marcar una època. El Bayern mana a Alemanya; el Juventus, a Itàlia, i el Barça, al segle XXI. Algú s'imagina un Madrid amb mètode? O un Barça sense?