Opinió

Vázquez Montalbán i la legió estrangera

El 15 de desembre del 1995, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar una sentència que va canviar radicalment la composició de les plantilles dels clubs de futbol europeus i la relació dels aficionats amb els seus equips. La cort de Luxemburg va acceptar la demanda presentada pel jugador belga Jean-Marc Bosman i va dictaminar que la limitació del nombre de jugadors comunitaris en les lligues del Vell Continent era il·legal. Aquesta sentència va rebre el nom, popularment, de llei Bosman.

Arran d'aquest canvi en la legislació laboral europea i de l'arribada de nous recursos procedents de la televisió a les arques del clubs, l'estiu del 1996 es van contractar multitud de futbolistes d'altres països, principalment comunitaris. Vázquez Montalbán va batejar aquell campionat com “la lliga de la legió estrangera”. Es va iniciar així una tendència que, vint anys després, encara és vigent amb alguns matisos.

Fent palesa la seva habilitat per encertar en els diagnòstics socials, Montalbán va qualificar aquest “miracle econòmic” de “conte de la lletera” i va advertir que l'augment dels ingressos es podia acabar convertint en un “boomerang capaç d'enfonsar les societats anònimes més endeutades”. Així va succeir uns anys més tard amb el descens de categoria d'alguns equips com el Deportivo i el Racing de Santander o, fins i tot, la desaparició d'altres com el Logroñés i el Salamanca. També va exposar el nou conflicte d'interessos que es produiria entre uns clubs plens de jugadors internacionals i les respectives seleccions. Malgrat el contrasentit que suposava que les “federacions nacionals estiguin en condicions de fer valer els drets i els sentiments patriòtics davant la suprema dictadura del mercat” i la possibilitat que els futbolistes es neguessin a participar amb l'equip nacional per por de perdre un gran contracte (“La liga de la legión extranjera”,a La Estrella), els clubs s'han vist obligats a assumir les exigències de les seleccions i conformar-se amb alguna modificació puntual del calendari i unes compensacions econòmiques gairebé testimonials.

Més enllà dels aspectes econòmics i organitzatius, la presència massiva de jugadors estrangers feia trontollar el lligam emocional dels aficionats amb el seu equip i qüestionava la funció dels clubs de futbol com a “reserva patriòtica en un món en què cada vegada tindran menys sentit les pàtries i les banderes”. La reducció del nombre de futbolistes nadius podia desvirtuar el simbolisme dels clubs, de manera que el FC Barcelona podia deixar de ser l'“exèrcit simbòlic de la catalanitat” o el Real Madrid “la reencarnació dels Terços de Flandes”. Tanmateix, Vázquez Montalbán afirmava amb rotunditat que això no suposaria un entrebanc per al públic a l'hora d'identificar-se amb el seu equip, una situació que ja s'havia donat en l'època de Kubala i Di Stéfano. Considerava que el seguidor, necessitat de la militància quasi religiosa que li ofereix el futbol, cercaria algun tipus de relació de proximitat amb els seus jugadors (“Caso Bosman: ser o no ser”, a El País).

No obstant això, l'estrangerització de les plantilles comportarà que el suport del públic ja no depengui de la identificació ètnica sinó dels resultats esportius obtinguts pel seu equip (“Ni se compra ni se vende el cariño verdadero”, a El País Semanal). Per això, amb la seva lúcida ironia, Montalbán recomanava que, davant de la quantitat de directius i aficionats decebuts per l'escassa rendibilitat de la inversió realitzada, es construïssin altres “entusiasmes compensadors d'il·lusions perdudes” o bé s'ampliés “el nombre de policies públics o privats” (“Catástrofes”, a El País).

L'escriptor barceloní atribuïa aquesta prevalença del resultat per damunt de l'origen dels jugadors als temps postmoderns. En el fons, l'aficionat prefereix “presumir davant l'enemic, molt més que davant els amics, de la vàlua que té la plantilla” i ha traslladat la identificació patriòtica “de la nacionalitat dels jugadors als diners que els paga”, deixant la il·lusió èpica en mans d'una voluble capacitat d'autoengany (“De l'aficionat del futbol”, a Avui).

A més, Vázquez Montalbán advertia que l'esquinçament del vincle emocional dels seguidors amb el seu equip pot posar fi a allò més positiu del futbol, la seva funció social com a font d'identitat, i, en canvi, reforçar allò més negatiu, la seva utilització com a vàlvula d'escapament de les frustracions personals i col·lectives. Un procés que tot i poder ser suavitzat amb diners –és a dir, comprant nous jugadors– a llarg termini pot acabar generant un cert desencís entre els aficionats que “mati la gallina dels ous d'or” (“Recuerde el alma dormida”, a El País).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.