La diplomàcia de l’Orient Mitjà viu dies de màxima convulsió. Alguns dels pesos pesants del Consell de Cooperació del Golf (CCG), encapçalats per l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, han posat en el punt de mira l’emirat de Qatar, a qui acusen de finançar el terrorisme internacional. Aïllament, trencament de relacions amb el principal productor de gas natural del món, amb un emirat que des del 1995 va fer una clara política per posicionar-se geopolíticament a través dels grans esdeveniments esportius. El mundial del 2022, la cirereta del pastís.

Tal com explicava Kristian Coates, a The Washington Post, l’anàlisi en profunditat de les convulsions actuals radica en la voluntat de Riad i Abu Dhabi d’esdevenir els aliats principals de l’administració Trump a la regió. A més, no cal oblidar que el mateix govern saudita també ha estat acusat en nombroses ocasions de fer el joc a l’islamisme radical. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. No obstant, les derivades d’aquesta crisi podrien abraçar molts més àmbits que l’estricta política de veïnatge hipòcrita entre els estats d’Orient Mitjà.

En els darrers anys, l’esport europeu s’ha dopat amb els popularment coneguts petrodòlars i, per tant, les grans marques del golf Pèrsic –moltes d’elles controlades per fons d’inversió públics– han aparegut als estadis, samarretes i pantalles de televisió. Alguns clubs, fins i tot hi han fet negocis per construir parcs temàtics. Mentrestant, l’actual crisi ha fet aflorar les complicitats amagades, suposadament, entre els governs del Golf i l’islamisme radical. Fins a quin punt l’opinió pública europea tancarà els ulls a aquesta qüestió i continuarà acceptant que determinats clubs siguin ambaixadors d’aquestes marques?

Crec que l’esport europeu, sobretot el futbol, va abraçar massa desacomplexadament l’ambició sense escrúpols dels països del Golf. I, amb el temps, haurà de gestionar les crisis identitàries i de valors que se’n derivin de forma massa reactiva. Els experts ja advertien des de fa temps que l’esport era un dels actius més interessants per poder netejar les males praxis de govern. I, obsessionats amb la competitivitat, quants clubs s’han engreixat sense calibrar bé si els valors dels seus patrocinadors coincidien amb els de la seva societat d’origen? Als petrodòlars, de moment, els ha sortit un competidor, la Xina, que ha fet del futbol una qüestió d’estat. Desgraciadament, Pequín tampoc és l’exemple d’una democràcia, però de moment no té l’etiqueta de ser còmplice de les xarxes de terrorisme internacional. Res sembla gaire net, però tocarà triar.