Charlottesville és ciutat que probablement cap de nosaltres teníem l’honor de conèixer. Malauradament, ja sabem on és i les conseqüències del que hi ha passat: una tempesta política i social als Estats Units que ha servit per evidenciar que Donald Trump és un racista o etnicista més en una societat que no ha superat del tot l’abolició de l’esclavitud. És obligatori, en aquest sentit, veure (i serà, ja ho aviso, amb estupefacció) el documental de Netflix Enmienda XIII, en què es demostra que, de fet, l’esclavatge als Estats Units no es va destruir, només es va transformar. És l’única manera d’entendre que el 40% dels presos als EUA siguin negres, que la probabilitat que un afroamericà passi per la presó és d’un terç mentre que la d’un blanc es redueix a un de cada disset. Mentre el mirava, abans que Trump hagués donat ales al Ku Klux Klan i fins i tot al partit nazi dels EUA, vaig recordar també Hoop Dreams (1994), en què es relatava amb un realisme escruixidor com el sistema s’aprofitava de la “carn” –en paraules de Spike Lee–dels negres dels barris més empobrits per fabricar professionals del bàsquet. Els que no se’n sortien, eren abandonats un altre cop al seus guetos, o sigui a la droga, a la delinqüència, a la perdició.

És cert que el lema Make America great again exclou qualsevol minoria ètnica, com també és cert que no tots els nord-americans són com els imbècils de Charlottesville. Amb tot, una minoria blanca se sent ja tan forta com els herois de The birth of a nation (1915), la deixalla racista que va fer famós D.W. Griffith. I això passa quan encara tots els estudis demostren les enormes diferències que hi ha d’oportunitats entre els uns i els altres. L’esport és als EUA un dels pocs àmbits en què es pot esborrar la línia que separa les races, les religions i els països d’origen tot i que els problemes que es denunciaven a Hoop dreams encara persisteixen. Les beques als instituts i a les universitats treuen molts joves –l’àmplia majoria afroamericans– dels barris més empobrits de les grans ciutats, on la delinqüència és en si mateix un modus vivendi. Ho va viure en la seva pròpia pell el més gran esportista de tots els temps, Michael Jordan. El seu pare va morir a trets a Lumberton (Carolina del Nord) per dos joves que li volien robar el cotxe. Sense beques, ni llocs de treball dignes, ni famílies estructurades, el destí de molts joves era i és aquest.

No cal anar a l’NBA per demostrar l’autèntic supremacisme esportiu als EUA. En el recent mundial d’atletisme, s’ha vist com els atletes negres del país imposaven la seva llei en moltes disciplines. Ja no aixequen els braços en alt, com van fer Tommie Smith i John Carlos el 1968, per protestar contra el racisme establert, però ho podrien fer. I més si haguessin vist la roda de premsa de Trump comparant els feixistes amb els que no només s’hi van oposar, sinó que van ser atropellats literalment per això. La democràcia no només està en perill als EUA, només cal fer un cop d’ull al mapamundi, però són ells els que repeteixen que són els grans campions de la llibertat, i això no sempre és veritat. Fins i tot s’enfronten al perill que l’arribada d’Obama a la Casa Blanca fos un miratge.