Com a aficionat al futbol i gironí, que l’equip de la teva ciutat jugui a primera divisió per primera vegada a la història és impossible que no t’afecti en un ampli espectre de la teva vida, des de l’emotiu fins al professional passant pel social. Tothom en el meu cercle familiar i social em parla constantment –fins i tot m’aturen pel carrer persones que fa temps que havia perdut de vista– del Girona. “Com ho veus?” “Què farem?” “Ens salvarem?” “Hem de fitxar?” “Tens abonaments?” “En pots aconseguir?” “Mana en Guardiola?” La fal·lera és lògica, perquè la ciutat està a punt de viure uns mesos emocionants que poden ser el principi, com deia aquell, d’una llarga amistat.

Dit això, confesso els meus pecats. Mai he tingut un lligam emocional amb el Girona com el que sí que he tingut amb el Barça, club amb el qual vaig plorar en la maleïda final de Sevilla uns anys després de tenir el meu primer trauma infantil, la lliga d’Udo Lattek. El psicòleg nou no ho sap, però encara dura. Quan alguna cosa pot anar malament, penso, hi anirà.

Com abans el Figueres i el Palamós, en els seus respectius anys a segona A, sempre m’he apropat al Girona i a tot allò que l’envolta des d’un punt de vista gairebé antropològic. Com és possible que un club en constant crisi hagi anat de derrota en derrota (en l’àmbit econòmic i directiu) fins a la victòria final? No cal exposar aquí l’etapa al capdavant de l’entitat del fugitiu Josep Delgado i tampoc la dels diversos presidents que van anar acumulant un deute a la llarga impagable si no s’assolia un objectiu que fa uns anys semblava una utopia inabastable, pujar a primera divisió.

Ara, amb el Girona finalment a primera, veurem si el meu esperit d’analista exageradament neutral i de vegades sarcàstic vers el club de la ciutat ha mutat en un nova empatia, la més difícil, la que fa que et preguntis: “Començaré a patir per si puja, baixa, juga a Europa o fitxa bé o malament?” És aviat encara i no dependrà només de mi, que fins fa quatre dies feia broma amb els aficionats blanc-i-vermells de Salt –que va declarar la independència de la capital el 1983– per rendir-se futbolísticament a la ciutat que els va annexionar.

De moment, soc activament positiu i m’amaro del dia a dia. Passejo pels carrers i veig amb sorpresa cada vegada més nens i nenes amb les samarretes de l’equip i amb una nova il·lusió. No és un sentiment que es prefabrica. Això es teixeix no només amb resultats esportius, sinó també amb el model de club. Veig que ningú està en contra, més aviat és un factor que suma, que l’equip s’associï al cognom Guardiola i a un club, el Manchester City, farcit d’antics membres del Barça que van triomfar plenament. Som conservadors i un cognom català és més ben rebut que qualsevol altri encara que els diners al final vinguin de més lluny.

També veig un nou orgull gironí en l’experiència gairebé mística de veure jugadors com Pere Pons, Àlex Granell, Marc Muniesa, Pablo Maffeo i Aday –la majoria a segona el curs passat– sent titulars i no guanyant l’Atlético de miracle a Montilivi. El tren d’alta velocitat perquè el Girona enamori no només als convençuts, sinó als que dubtem està en marxa. Hi pugem?