Opinió

Els esportistes que callen

El silenci davant la violència és prendre partit

El que va passar avui fa una setmana a Catalunya va esquerdar amb contundència la bombolla en què viuen els esportistes, però també ha servit per escoltar silencis eixordadors.

Silencis còmplices, no pas de la barbàrie però sí de la completa negació de tot allò que futbolistes, pilots, basquetbolistes i altres esperen fidelment dels seus fans i seguidors, dels milers i milions de figurants que donen corda a la seva biografia d’escollits. Aficionats als quals apel·len en la victòria per poder assaborir la satisfacció plena i desbordant que només se sent quan l’èxit és compartit, i als que demanen escalfor i ànim per superar les dificultats tot desitjant que no els deixin sols i que els acompanyin en els moments crítics, en les lesions i en la derrota, confiant que no els abandonaran en virtut de la fraternitat i l’empatia que uneix pell a pell les bones persones. Bona gent com la que avui fa una setmana van defensar amb el seu cos i la seva dignitat la veu del poble davant de l’ús i l’abús de la violència física i psíquica, oposant la decència de l’espècie al miserable terrorisme indiscriminat i discriminat, contra els més febles, contra persones indefenses que van acabar sent escuts humans en l’auxili dels drets i de les llibertats més fonamentals.

Són els silencis encobridors del burlesc “jo només jugo, jo només corro, jo només...”, el ressò del buit de campions del món i de tot, d’ídols i referents que viuen instal·lats en una consentida irrealitat. D’esportistes nascuts aquí o formats aquí que el negoci de la comunicació ha transformat en suposats transmissors de valors i que quan ha sigut l’hora de la veritat han deixat la gent a la intempèrie i sense aquell caliu que ells sempre sol·liciten i troben en els mals moments. Esportistes del país que no tenen cap problema a denunciar el que sigui que s’hagi de reprovar i agermanar-se amb qui ho necessiti sempre que tot plegat passi a dues, cinc o deu hores de vol, però que quan el món es recull a casa seva, quan el sentiment de solidaritat són els seus avis, pares, veïns, coneguts i conciutadans, xiuxiuegen insubstancialment o directament callen. Callen i no condemnen la violència ni l’acarnissament per evitar pronunciaments que creuen incòmodes. Callen i ja prenen partit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.