A la Champions League no hi ha res més indestructible que el Real Madrid, com a Espanya no hi ha una roca més dura de trencar que Rajoy, com veurem aquesta mateixa setmana. De fet, des de l’arribada del gallec a la presidència, els blancs han guanyat quatre copes d’Europa en circumstàncies que recorden (sospitosament o no) l’habilitat que té l’amo del PP per esquivar tots els desastres que passen al seu voltant. Així, el Madrid pot protagonitzar temporades en què a Barcelona ho cremaríem tot i plantar-se a la final europea i que la tradicional conjunció astral planetària l’afavoreixi una vegada més. El Barça, pobre, és com l’esquerra espanyola, buscant la fórmula impossible per abatre un rival que ja està per sobre del bé i el mal.

Fins i tot els alemanys, que són els que no volen lliurar Puigdemont, han esdevingut els grans herois de les gestes blanques. Els porters Ulreich (Bayern) i, és clar, Karius (Liverpool) han hagut de demanar perdó i tot per les seves actuacions. Això només passa amb el Madrid i la Champions. Porters que es desfan com el sucre contra un rival que de vegades no necessita ni xutar a porteria, només esperar que el desastre, en la forma que sigui, caigui sobre l’enemic, com l’expulsió en el temps afegit de Buffon al Bernabéu. Del temps afegit, se n’hauria de parlar, i molt, és clar. Tot va començar amb el gol de Sergio Ramos a Lisboa. L’Atlético ja tocava la glòria, com potser Pedro Sánchez algun dia tocarà La Moncloa. Però sempre passarà alguna cosa –temo per ell– que ho evitarà.

Recordem que fa dos anys el Bayern s’estava cruspint els blancs al Bernabéu. Anàvem cap a una pròrroga fascinant i pam, Arturo Vidal inexplicablement expulsat. Una altra temporada que el Madrid havia fet aigües en la lliga, amb Benítez expulsat, una crisi de cavall, Cristiano emprenyat com sempre. Què us he d’explicar. A la final, contra el pobre Atlético, que aquests encara són menys que el PSOE, s’arriba als penals, teòricament un cara o creu, i resulta que el porter Oblak fa l’estàtua en tots els llançaments del Madrid. Ara encara llegim que és un gran especialista a aturar penals i tal. Sí, segur.

També recomano als politòlegs repassar l’eliminatòria entre el PSG i el Real Madrid. La lliçó dels francesos en la primera part és de traca. Fins i tot Unai Emery sembla un bon entrenador i Neymar, un davanter d’equip. Després els gols del Madrid compleixen la màxima que aplica el president espanyol per afrontar qualsevol crisi: no fer res. Veies els talentosos jugadors del mig del camp de Zidane ocupant espais sense ordre ni concert però en pocs minuts i encara amb menys ocasions pim-pam-pum. I Neymar, és clar, es lesiona i no juga la tornada.

Certament el Madrid ha eliminat els grans d’Europa, però la catifa que troba cada vegada que es posa al camp és digna de les enramades d’Arbúcies. Els arbitratges contra el Juventus i el Bayern, especialment d’aquesta temporada, són com els dictàmens del Tribunal Constitucional, tots a favor del govern, i en la final, què és el primer que passa amb una certa rellevància? Hòstia de Sergio Ramos, que vindria a ser el Rafa Hernando de l’equip, i la figura dels anglesos, Salah, cap a casa. Després passen els minuts i podrien passar els anys i els segles i el partit sempre es decantaria a favor del Madrid, per A o per B. És com esperar que el PP perdi una moció de censura a Espanya. Esperem asseguts.