Sovint s’associa l’esport a uns certs valors grandiloqüents que tampoc s’expliciten i que queden en l’aire com idees conceptuals buides. Parlarem d’un, en canvi, que sí que es pot associar a fets concrets i que permet a molts joves no només guanyar-se molt bé la vida, sinó també convertir-se en referents en les seves societats. Són els futbolistes, és clar. En l’actual Europa que expulsa refugiats i deixa morir immigrants al Mediterrani, també hi ha un cert missatge d’esperança gràcies a algunes seleccions del primer món que aspiren a fer triomfar la seva “nació” amb tot allò que precisament els més nacionalistes, xenòfobs, racistes, feixistes i populistes voldrien erradicar de la seva societat: els immigrants. I sobretot els més pobres.

Heus aquí, doncs, que un dels meus equips favorits del mundial de Rússia és França, que és la prova del cotó que el populisme polític francès està equivocat d’arrel. No només els treballadors arribats d’Àfrica, Àsia o l’Amèrica Central són necessaris per a la seva economia, sinó que poden contribuir molt més a la seva grandeur que no pas la majoria dels seus mediocres polítics, començant per Macron.

França jugarà a Rússia amb Fekir, fill d’un immigrant algerià; Mbappé, fill d’un camerunès; Dembélé, fill d’un malià i d’una senegalesa; Kanté, que té la nacionalitat maliana; Pogba, de família guineana; Tolisso, fill d’un treballador de Togo; Matuidi, fill de refugiats d’Angola i el Congo; Lemar, nascut a Guadalupe; Sidibé, fill de malians; Ramí, amb nacionalitat marroquina; Varane, d’una família de la Martinica; Umititi, nascut al Camerun; Mendy, nascut en una banlieue de París en una família de Costa d’Ivori; Kimpembe, fill de pare congolès i mare haitiana; Kuizawa, amb pares de Guadalupe i Polònia; Areola, de família de les Filipines, i Mandanda, nascut a Kinshaha. I això sense oblidar que el petit princep Griezmanm tampoc porta l’ADN de Napoleó a la sang. El seu pare és alemany –l’enemic en les dues grans guerres– i la seva mare, portuguesa.

El futbol és només un aspecte més de la societat moderna en què si dones les mateixes possibilitats a dos nens no està escrit enlloc quins d’ells triomfarà. Així, a les grans acadèmies de futbol franceses, probablement les millors del món, es busca el talent sense fer cap distinció de raça ni classe social. I el resultat ja veiem quin és. Es podria fer el mateix amb les arts, les ciències, la cultura, l’economia, la literatura? Evidentment. Però són mons, aquests, encara reservats a unes certes elits, si entenem per elit una classe mitjana també en perill d’extinció a tot arreu. És evident que el futbol dona grandesa a un estat o un país i també riquesa als clubs, que són societats anònimes, i a tot el seu entorn, que no està lliure d’una corrupció que inclou sovint enganys precisament a joves jugadors africans que arriben a Europa i acaben vagant pels carrers amb somnis trencats.

Amb tot, la millor imatge per al mundial seria un triomf de la França multiracial amb els jugadors recollint el títol amb la bandera del seu país d’origen i reclamant, com fan els afroamericans als Estats Units, igualtat de drets i polítiques d’integració revolucionàries abans de trepitjar el Palau de l’Elisi. Europa, de fet, necessitaria encara molt més. El black power de França em representa, però si alça els punys cap amunt encara ho farà més.