Opinió

Pitjor impossible (2)

Fa un any, en aquesta mateixa secció, el resum que vaig fer de la temporada del Barça de bàsquet va ser ben eloqüent des del titular: “Pitjor impossible”. D’empitjorar, amb tot, sempre hi som a temps. I dotze mesos i una vintena de jugadors després, aquí estem, al mur de les lamentacions del Palau, recordant una frase premonitòria del mànager general fa uns mesos: “El projecte és de Sito Alonso.” Sí, ho heu llegit bé. Així va començar la temporada. Bé, no només així. Nacho Rodríguez, el mateix Sito Alonso, Juan Llaneza i Pere Capdevila van arribar a la conclusió, com a cim al cúmul de despropòsits en la confecció de la nova plantilla, que la parella de bases havien de ser Thomas Heurtel i l’extracomunitari Phil Pressey. Guillem Vives, que havia passat la revisió mèdica, se’n va tornar a València sense entendre res.

Però el fracàs ve de molt més enllà. Només hi ha dos jugadors que continuen al Palau des que el Barça va perdre la lliga del 2015 contra el Madrid (85-90). Començava l’era més obscura del segle. Els títols i els anys han anat passant de llarg, però Tomic i Navarro aquí continuen i “amenacen” de tornar a ser part de la plantilla la temporada vinent. Navarro, de fet, va renovar per deu anys, o sigui que... De Tomic no se’n discuteix el compromís, si es pot dir així, sinó el seu impacte a Europa en un bàsquet en què el concepte tradicional de center està passant a millor vida. Molts ho deuen haver esborrat del seu disc dur, però els mesos de Sito com a primer entrenador van empitjorar el llegat ja lamentable de Bartzokas. Pascual havia encadenat dues temporades sense títols, però els seus successors van portar el club a una mediocritat desorbitada. És evident, doncs, que els responsables havien de ser els del capdamunt de la piràmide, Josep Maria Bartomeu, Joan Bladé i Albert Soler, l’home que parla d’“el model”.

Noms com Munford, Rice –que va acabar entrenant-se al Barça B!–, Doellman, Peno, Eriksson, Diagne, Oleson, Renfroe, Lawal, Dorsey, Faverani o Holmes van ser durant el curs 2016/17 els trossos d’un mirall trencat, la viva imatge d’allò que no es podia tornar a repetir. Va caure Bartzokas, però també Rodrigo de la Fuente, el responsable, mai més ben dit, de gastar-se més de 25 milions en una plantilla i un cos tècnic que van portar al límit de la desesperació els aficionats del club, que veien entrar i sortir jugadors a una velocitat perversa.

Amb Alonso enfonsant la nau blaugrana definitivament, almenys Bartomeu va tenir un moment de clarividència barrejada amb desesperació i va trucar a Pesic perquè no només fes el miracle de guanyar la copa, sinó que dignifiqués, que ja era hora, el seu càrrec. Que ningú de la plantilla es pixés, amb perdó, a la cara de l’entrenador era un pas imprescindible per tenyir el futur d’una certa esperança, tot i que, no ens enganyem, són els mateixos que piloten l’avió, i amb un currículum com aquest no és estrany que l’entrenador que tothom vol, Jasikevicius, tingui tantes ganes de venir a Barcelona com jo d’anar a treballar a La Razón.

La conclusió és que Pesic és l’única persona que ha posat un mínim de seny, il·lusió, talent i esforç –tot junt– en els últims 36 mesos en aquesta casa de barrets –ja m’he tornat a excedir–. Per tant, que li donin les claus del Palau i que faci i desfaci. Qualsevol altra cosa ens abocarà a una nova temporada de cops a la paret i probablement de títols del Madrid.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.