Opinió

El banderer del ciclisme modern

Peter Sagan (1990) va ser novè diumenge al Tour de Vendée, l’última cursa de carretera del corredor que va modernitzar el ciclisme en el moment en què la globalització digital convertia la disciplina que, per a una part de la població, només es du a terme durant tres setmanes per les carreteres de França, en un espectacle que va de gener a octubre –dissabte hi ha Llombardia.

Tres mundials seguits (2015-17), 12 victòries d’etapa i 7 cops el primer de la regularitat al Tour, superant els 6 d’Erik Zabel (2019); o guanyar Monuments com Roubaix (2016) i Flandes (2018), van fer que la celebració de Hulk fes la volta al món i trenqués la monotonia amb un carisma que el convertia en l’estrella malgrat encadenar segons llocs en l’inici del seu ocàs, quan la resta de corredors no s’hi volien jugar les garrofes.

Peto Sagan, que fa l’espagat i delectava els aficionats pujant rampes dels ports amb la roda del davant aixecada, va ser campió del mon júnior de BTT el 2008. En els Jocs de Río va competir en la modalitat d’XCO, des de la qual tants corredors han fet el salt al World Tour. Com Tom Pidcock (1999), que corre a l’Ineos –l’Sky de quan Sagan animava els Tours de Chris Froome– i va guanyar una etapa en el seu debut a la Grand Boucle (2022), la Strade Bianche (2023) i també fa ciclocròs –campió del món el 2022–. Un selecte club del qual destaquen Wout van Aert (1994) o l’actual mallot irisat de carretera, Mathieu van der Poel (1995).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)