Una frustració europea pot ser l’avantsala d’un canvi de cicle. En eliminacions prematures o, en equips acostumats a guanyar, fins i tot en una final. No és pas el cas del Barça de Flick, i no ho és en cap sentit. Si havia agafat algun costum el barcelonisme els últims anys era viure amb resignació l’arraconament, sostingut i contundent, de l’elit europea. No s’hi arribava, dit amb versions diferents però comparables per Messi, Koeman i Xavi. Fins que Hansi Flick, amb el que hi havia i poca cosa més, ha regirat el guió d’un equip que no pot guanyar sempre, però que excita i il·lusiona. Ara el que hi ha és prometedor. I ho és des de fa mesos. De seguida es va començar a intuir que l’entrenador alemany podia liderar un projecte interessant, amb mirada llarga, sense necessitat de tenir pressa ni urgències, entre altres coses perquè les limitacions econòmiques aconsellaven paciència. El fet és que la precocitat i la insolència de futbolistes que haurien de ser tendres i que són capaços de barallar-se amb els jugadors més bregats del continent han contagiat i accelerat l’evolució de l’equip, amb un creixement a una velocitat difícil d’anticipar, per no dir impossible. Sí, el Barça queda sense final de la Champions. Però qui hauria pronosticat a principis de temporada que lluitaria fins a l’últim esglaó per arribar-hi? I, sobretot, qui s’atreveix a dir que el camí no es podrà repetir? Lamine Yamal, Cubarsí, Pedri i companyia fan pivotar amb tot el recorregut que ens vulguem imaginar una idea. Una proposta valenta, amb riscos, que provoca partits de vertigen i que, quan surt creu, permet als que no hi creuen autoconvèncer-se i voler fer convèncer que no és un bon camí. Que així no es guanya. Avui potser en tornaran a presumir. El Barça somiava la primera presència en una final masculina de la Champions en tota una dècada, i amb l’expectativa de poder guanyar-ho tot. Ni una cosa ni l’altra. Però aquí no s’acaba res. Més aviat al contrari.

El repte era majúscul. La posada en escena no va ser dolenta, però l’Inter també té armes, i aprofitar les pèrdues n’és una. Lautaro encenia l’estadi amb l’1-0, i el penal de Cubarsí a l’argentí detectat pel VAR i transformat per Çalhanoglu ho convertia en una muntanya. Però com més dificultat, més rebel·lia. Eric, un senyor futbolista, i Gerard Martín, un altre encert de Flick, s’associaven per donar vida amb el 2-1 i estar a punt de fer el 2-2, que va marcar poc després Dani Olmo, en plena fase d’excitació blaugrana. L’Inter no hi era perquè el Barça ho acaparava tot. Hauria pogut arribar el 2-3 en un penal a Lamine, però tots els petits detalls, els del camp i els del VAR, escombraven sempre cap a casa. Tampoc era prou obstacle. Raphinha, espès tot el partit, va trobar la llum amb el 2-3. Però després de la remuntada, la garrotada, ja en el temps afegit. I en la pròrroga, el 4-3 de l’Inter, que encara va haver de patir per dues rematades de Lamine Yamal que Sommer va treure.

Sense Champions, però amb la copa al sarró –i la supercopa, que guanyar-la amb una repassada al Madrid també té el seu què– i amb avantatge en la lliga, que servirà per determinar el grau de productivitat i satisfacció de la temporada blaugrana. Amb un clàssic vital diumenge a Montjuïc, en una altra avaluació de la capacitat de reacció blaugrana. I que també pot sortir creu, com ahir. Aliment per als pessimistes. Que no són ni els futbolistes ni Flick. Aquest Barça té crèdit i té recorregut. I il·lusiona, encara que hi hagi nits amb desenllaç frustrant. En vindran més.