Aquesta setmana s’han disputat els darrers partits classificatoris per a la final four de l’Eurolliga de bàsquet que tindrà lloc a l’Etihad Arena d’Abu Dhabi, entre el 23 i el 25 de maig, i en la qual no hi haurà representació catalana després que el Barça s’hagi quedat a una única cistella d’aconseguir remuntar un 2-0 en contra. Tot i que em sap realment greu el comiat que ha tingut l’equip culer –sobretot per l’exverd-i-negre Joel Parra i per alguna gent amb qui comparteixo vida i camí però no pas l’amor per uns mateixos colors–, admeto que saber que aquells tres dies de maig la capital dels Emirats Àrabs no s’omplirà d’ambaixadors de la nostra terra, tant al parquet, com a les graderies, com als carrers, em produeix un cert assossec. Em consta que la família blaugrana es queda amb les ganes d’anar-hi, però com que d’un gran mal en surt un gran bé, doncs almenys s’estalviaran empassar-se una bona dosi de principis i un bon cabàs de moralitat. Abu Dhabi és l’emirat més ric dels set que formen aquesta federació del sud-est de la península d’Aràbia. Algunes persones que tenen forts interessos sobre el territori i sobre el seu petroli s’han encarregat de disfressar-lo de ciutat moderna, gràcies sobretot a les panoràmiques que tenen com a protagonistes les construccions majestuoses o a l’elecció, a finals del 2023, com a ciutat acollidora d’una gran cimera mundial sobre el canvi climàtic.

La realitat, però, és que esdeveniments com aquesta final four, o com el mundial de futbol a Qatar, o com la recent celebració de la supercopa de futbol a Aràbia Saudita, contribueixen de forma flagrant a rentar la cara d’uns països on les dones veuen minvats dràsticament els seus drets i on el col·lectiu homosexual és perseguit i tractat com a criminal. Què hi fan aquests equips, allà? Fins quan riurem les gràcies als mandataris de les organitzacions esportives que aposten per aquestes atrocitats a canvi d’un bon sac d’euros? Què espera el món del futbol, i del bàsquet, i de qualsevol esport sigui majoritari o minoritari, a tractar l’homosexualitat amb el respecte i la normalitat que mereix? Preguntem-nos, doncs: d’entre tots els professionals que viuen del futbol, o els que envolten els quatre equips que disputaran la final four, no hi ha un sol esportista que sigui ni tan sols bisexual i que es rebel·li contra aquells que trepitgen els drets de la resta? No hi ha un sol esportista que s’hi rebel·li, sigui quina sigui la seva condició sexual? Tant collen els clubs i, sobretot, els patrocinadors? No hi ha un sol patrocinador al món que vegi beneficis econòmics i socials en el fet de negar-se a trepitjar segons quins racons del planeta?

Ara que sembla que fins i tot Disney s’apunta a la festa i té intenció d’obrir un parc temàtic en aquesta regió, el nivell d’hipocresia de la societat és realment esfereïdor. En un moment en què l’homofòbia i el masclisme es fan cada dia més presents i que estem contemplant retrocessos a pas de gegant, també a les societats avançades, pren encara més valor el fet d’aixecar la veu contra aquest fariseisme. Admeto, tornant a l’eliminació del Barça de bàsquet, que hi ha un element que em feia tenir certa esperança en aquesta plantilla i en els seus actes de rebel·lió: tenia somnis humits imaginant Willy Hernangómez a Abu Dhabi, amb les ungles pintades amb elements de fantasia, demostrant de nou que es passa el masclisme pel folre.