Hi ha moments que l’ortodòxia m’estimula més els anticossos que el pol·len dels plàtans als al·lèrgics, i aquests dies m’ha passat. En una setmana que sembla que només es pugui pintar de blaugrana, s’ha de donar valor al fet que en poques hores dos equips catalans, femenins per a més senyals, hagin triomfat al màxim nivell. Són l’equip de waterpolo del CN Sant Andreu –campió de la Champions superant en l’últim instant de la final el fins ara totpoderós Sabadell– i l’equip d’hoquei patins del CP Vila-sana, arrelat en un poble de 750 habitants de la Catalunya buidada que, malgrat tot, és capaç d’acollir un equip campió de la copa Intercontinental que té la mirada posada a ser alternativa als grans –Palau, Gijón...– en totes les competicions. Rebel·lia, projecte, heterodòxia d’alguna manera.

El tercer capítol de la setmana esportiva ja té un puntet canònic. Fa anys que l’Spar Girona és un equip reconegut d’un esport amb prou difusió. Diumenge es va quedar a un pas de la final de la Lliga Femenina de bàsquet, ara que fa deu anys que va guanyar el primer dels seus dos títols. Ha caigut contra el Saragossa en la pròrroga havent viscut circumstàncies tan excepcionals que passar a la final hauria estat contra tot pronòstic: tres baixes de jugadores que se’n van a la WNBA la vigília de les eliminatòries –entre les quals Chloe Bibby, ni més ni menys que la MVP de la fase regular–, derrota per 19 punts en el partit d’anada i rotació de només vuit jugadores. Amb un entrenador que s’autoqualifica amb sornegueria d’“antisistema” –que Roberto Íñiguez sigui un corcó per a l’arbitratge i la FEB no és motiu per haver-li clavat una sanció de set partits per haver saltat a la pista protestant iradament–, l’Uni no només va remuntar els 19 punts (guanyava per 25 en el tercer quart), sinó que va portar el partit a la pròrroga, en la qual només va claudicar quan a un dipòsit ja buit se li va esgotar la reserva. La feina estava feta –primer de la fase regular i bitllet per tornar a l’Eurolliga, ja amb el coixí de la pròxima unió amb el Bàsquet Girona– però l’èpica va tornar a sobrevolar Fontajau.

L’Uni i els equips de bàsquet i futbol del Barça han compartit desenllaç i, en certa manera, circumstàncies. Temporada carregada d’incidències –lesions en l’equip de Peñarroya, les baixes esmentades a Girona i la impossibilitat d’anar al mercat per falta de fair play financer en els de Flick– i un KO al límit. La remuntada de l’Uni té característiques similars a la del Barça contra el Mònaco –del 0-2 al 2-2, manant en el cinquè partit però amb un últim tir partit fallat per Punter que l’hauria portat a la final a quatre– i també la capacitat d’aixecar-se davant les baixes –quatre, en tenia Peñarroya–. Per rematar-ho, el paral·lelisme amb l’Inter-Barça és sorprenent: també remuntada (del 2-0 al 2-3), una pròrroga que s’hauria pogut estalviar i disgust majúscul en el període afegit. Però no hi ha millor senyal del que ha de venir, no hi ha millor reconeixement que veure Alessandro Bastoni tornar al camp a celebrar la classificació per a la final amb una samarreta que no era la seva, la de l’Inter. El central portava posada la de Lamine Yamal en honor de la nova llum del futbol mundial que tant l’havia fet patir a ell, a Di Marco, a Carlos Augusto... tots retratats sense fi.

La setmana s’acaba diumenge i si el Madrid cau a Montjuïc –on no arribin les cames hi haurà d’arribar la grada– i la lliga és definitivament blaugrana tot s’acabarà donant per bo.

I ves per on, acabo en l’ortodòxia més absoluta.