Del 23 al 25 de maig es disputarà la final a quatre de l’Eurolliga a Abu Dhabi. Sera la primera vegada que la fase final del torneig europeu més important de bàsquet es jugarà fora del continent. Un contracte de tres temporades a raó de 25 milions d’euros cadascuna i la futura entrada d’un equip d’aquest país en la competició en tenen la culpa. Les Supercopes de futbol d’Espanya, França i Itàlia ja fa anys que es celebren a la península Aràbiga. Només la Premier i la Bundeslliga es resisteixen a l’encant dels petrodòlars.

Es tracta d’un fenomen que podríem anomenar de “deslocalització”. Aplicat a l’àmbit esportiu, aquest concepte –emprat per referir-se al trasllat de l’activitat econòmica d’una empresa a un lloc diferent del seu origen– no respondria a l’objectiu de reduir els costos laborals per l’abaratiment de la mà d’obra o els beneficis fiscals o financers. Més aviat, es pretendria obtenir un increment dels ingressos per tal de cobrir unes despeses cada vegada majors, principalment relacionades amb els sous dels esportistes, per tal de continuar sent competitius sense haver d’assumir unes pèrdues multimilionàries. Tanmateix, paradoxalment, els principals perjudicats són els mateixos seguidors a qui es vol satisfer amb una plantilla capaç d’aspirar al màxim de títols. El desplaçament de la seu a milers de quilòmetres de distància dels seus domicilis implica més dificultats logístiques i una major despesa. Així, l’assistència al partit es converteix en un producte gairebé de luxe a l’abast d’uns pocs privilegiats.

Tal vegada, com a la vida real, algú ha de pagar la festa si volem viure per sobre de les nostres possibilitats. Arribats a aquest punt, cal dir que la responsabilitat d’aquest distanciament físic, conseqüència de l’emocional i identitari iniciat molt abans, no recau tan sols en els dirigents. Primer, sobre els jugadors que, legítimament, procuren obtenir la màxima rendibilitat del seu treball, un objectiu al qual pocs de nosaltres estem disposats a renunciar. La competència entre els equips i entre les competicions obliga a un esforç contractual cada vegada més important per retenir el talent o incorporar-ne de nou. Segon, sobre els aficionats que sovint fonamenten la identificació amb el club en la victòria més que no pas en el sentit de pertinença i que estan disposats a renunciar al seu protagonisme al camp assumint un paper de repartiment a través del televisor. Curiosament els fans anglesos i alemanys, països que encara conserven les seves competicions dins les seves fronteres, són els que més activament es van oposar a la Superlliga de futbol europea.

La Supercopa disputada a Yeda i la final de la copa a Sevilla, ambdues entre el Barça i el Real Madrid, han estat el dia i la nit, tant pel que fa a l’ambient dels aficionats com a la manera de viure el desenllaç final per part dels futbolistes. Un mateix partit capaç de generar una experiència ben diferent segons es jugui al territori on estan arrelats els equips o es deslocalitzi. La propera amenaça prové dels Estats Units. L’NBA vol aterrar al Vell Continent i organitzar un torneig a imatge i semblança de la lliga americana amb franquícies situades a les capitals europees més importants. Algunes estarien vinculades a entitats que ja disposen d’un equip de bàsquet, però d’altres es crearien sense cap tradició del no-res. Un autèntic desafiament que en el cas del Barça podria suposar, a la pràctica, la pèrdua del control del bàsquet per part del club. Aquest moviment podria ser beneficiós per incrementar el negoci i per evitar que el dèficit de la secció afecti el pressupost i el fair-play del futbol, però trencaria una de les potes del “més que un club” i afebliria la seva identitat. Potser els aficionats hauríem de dir alguna cosa abans que sigui massa tard.