Després de noranta anys d’història, la UE Osor tanca la porta amb la nostàlgia per un futur que no arribarà, amb l’orgull de dècades de futbol de proximitat, amb l’amor de qui ha donat el seu temps personal per un projecte compartit, i amb la ràbia per les mentides maquiavèl·liques d’un ajuntament que no vol afrontar la necessitat de reformar un camp perquè aquest relat segueixi endavant: la burocràcia tallant les ales dels que van preferir somiar pel bé dels altres a viure gràcies als altres.

Per això ara és el moment de fer una oda a totes les UE Osor de les nostres vides, als clubs aixecats amb la il·lusió anònima de la gent d’un poble qualsevol, amb les hores invertides pel gust de fer comunitat, al trobar-se amb els veïns al camp com a excusa per escriure el relat compartit d’un poble, al gest romàntic de viure el futbol com un joc col·lectiu d’esquena al benefici individual, al gol cridat al teu costat perquè només tu i jo sabem de què estem parlant quan cridem, a la felicitat de quedar amb els amics per compartir una causa senzilla: passar el temps plegats i guanyar per a la satisfacció humil de la teva gent, només de la teva gent.

Així, doncs, en aquesta època sense color on tanquen les fleques a mercè de grans cadenes que fornegen pa sense ànima, és necessari posar-se a davant de qualsevol crit que reivindiqui la feina lloable de qui regala el seu temps per donar una vida millor als seus, o sigui, per tots els noms i cognoms que han fet de la UE Osor un club amb noranta anys d’història, vestint-lo d’aquell vernís tan català d’arribar a l’excel·lència des de la història petita, des d’aquell llum mig obert de matinada que persegueix il·lusions en silencis, des d’aquella reunió intempestiva on es quadren els números per seguir amb l’impossible, des d’aquell president que és el primer d’obrir els vestidors o vendre números, des dels sopars de final de temporada on es brindava per la satisfacció de la feina feta, des d’aquells jugadors vinguts de fora del poble que pujaven a entrenar-se pel tracte rebut, per la calidesa, per l’únic i absolut benefici de ser una pedra més d’aquelles històries que ens fan millors com a país: viure abraçat a aquelles petites coses que ens donen la felicitat.

A partir d’aquí, arribats al moment on la UE Osor ha jugat el darrer partit de la seva història gairebé centenària, l’Ajuntament pot repensar-se la decisió o seguir endavant amb la voluntat de tancar el club des de l’omissió, el camí dels cínics que aconsegueixen els objectius des de la dimissió de les pròpies obligacions, però han de saber que amb aquest tancament no hi perden aquells que han donat la seva vida per la UE Osor, perquè, al final, són persones que hi dedicaven temps personal i com a molt hi perdien diners perquè tirés endavant aquest projecte amb nom de poble, i tampoc hi perden els membres de l’Ajuntament que han facilitat el tancament del club perquè l’electoralisme és saber vendre un relat i ja el retocaran per a benefici propi, sinó que aquí només hi perd el poble i la seva gent.

En definitiva, qualsevol vila que deixa escapar espais on les persones puguin trobar-se per compartir una causa comuna, va deixant escapar la seva identitat, el seu nom, la seva raó de ser, el seu llenguatge singular, una manera de viure i conviure, un imaginari col·lectiu sobre el qual construir un relat compartit, i també un crit èpic que sempre quedarà entre aquells que estimem el romanticisme del futbol dels nostres: Unió Esportiva Osor!