Sempre arribava aquell moment, m’agradava aquell moment, sobretot els dies de partits importants.

L’escalfament de les jugadores se’m fa sovint llarg (bé, no, sempre se’m fa llarg), no passen els minuts i menys quan saps que el que t’espera després és una gran final.

El lluminós marca el temps enrere, hi soc a prop ja, falten vint minuts per a l’inici, ara ja puc. Començo a caminar fins al vestidor, m’agrada aquell instant de soledat, els bancs amb la roba malendreçada a sobre, a vegades mal penjada als penjadors, motxilles, vambes, material de fisioteràpia i tot un univers que em recorda que sí, que ho hem fet bé, que estem a punt.

Aquells minuts, que no són gaires, eren un recordatori de tot el camí que havíem compartit:

• Recordava els primers entrenaments, en què no saps de quin peu calça cadascuna i sempre penses que aquesta temporada no te’n sortiràs.

• Recordava els moments de suor, de pencar i alhora gaudir.

• Recordava els partits en què tot surt bé i també els partits en què sembla que vas endarrere.

• Però sobretot recordava les complicitats, les mirades amb l’equip quan una cosa sortia després de treballar-la, els moments de crisi que ens permetien sortir-ne reforçades, les llàgrimes de les lesions i les alegries de les retornades i els cafès compartits en aeroports, els macarrons amb formatge i les sessions de tir.

En una societat de reforços immediats, allà havíem anat construint una teranyina teixint-la setmana a setmana, per això el dia de la gran final sabia que ho havíem fet bé, que estàvem a punt, passés el que passés després.

L’esport ens fa més humans, amb tots els seus registres, afloren tots, ens connecta entre les persones, per això l’esport ens nodreix com ho fa.