L’esport i la Mancomunitat
El juliol del 1921, la Mancomunitat de Catalunya, la primera experiència d’autogovern des del 1714, va nomenar una “ponència d’educació física” per tal d’estudiar “els problemes relatius a l’orientació, coordinació i direcció de la cultura física i esportiva a Catalunya” i avançar cap a la creació d’un Institut d’Educació Física.
La idea havia començat a gestar-se un any abans, arran d’una moció presentada per Enric Ràfols, un apassionat de la pràctica esportiva que va liderar els esforços per crear l’Institut d’Educació Física. Al darrere de la iniciativa, que algunes personalitats havien traslladat al diputat de Vilafranca del Penedès, hi havia la voluntat d’aconseguir que Catalunya disposés d’elements “d’educació integral”, una idea especialment innovadora a principis del segle XX. En el pla inicial que Ràfols va fer arribar a la comissió d’instrucció pública de la Mancomunitat, hi havia la voluntat de crear un centre de documentació que aplegués “tots els llibres publicats sobre educació física en diferents països”; també plantejava disposar d’algun tècnic “teòric-pràctic” que s’encarregués de dur la pràctica esportiva i un “pla d’educació muscular” a tots els centres educatius, des “dels pàrvuls fins a la Universitat Industrial”. El pla no es limitava a l’etapa educativa, sinó que també proposava “facilitar la constitució d’agrupacions postescolars entitats lliures que vulguin seguir un pla científic en la seva actuació”; i, igualment, donar normes per a “la construcció de camps de joc o d’esports determinats”. Finalment, també es proposava que es formessin mestres i s’enviessin “missions a estudiar i practicar en les escoles belgues o sueques, angleses i nord-americanes [...] a fi de procurar l’adaptació dels millors procediments a la nostra terra”.
Les propostes d’Enric Ràfols, que quedarien integrades en la Ponència d’Educació Física, constituïen una aposta decidida per introduir l’esport als centres d’ensenyament. Tal com remarcava un periodista des de les pàgines de La Publicidad, en “aquesta com en tantes altres ocasions, ha estat la Mancomunitat (abans, fins i tot, que l’Estat espanyol hagi ni tan sols pensat en res semblant) la primera en seguir l’exemple que ens ofereixen altres nacions d’Europa”, un reconeixement explícit del paper innovador que estaven impulsant les diputacions mancomunades en aquests com en tants altres àmbits. De fet, en l’exposició de motius que podem trobar a l’informe de creació de la Ponència es constatava “la conveniència de que la Mancomunitat assagi de suplir la inexistència d’una organització de l’Estat amb una acció coordinadora i directriu dels esforços que nuclis isolats patriòticament realitzen per l’educació física i esportiva del poble català”. L’esport, en aquells moments, es gestionava exclusivament des dels clubs privats, que s’havien estès de forma considerable els darrers decennis. L’única relació d’aquests clubs amb l’administració era com a grups de pressió, ja fos per aconseguir subvencions per a l’organització d’alguna competició o per plantejar alguna exempció d’impostos per a les bicicletes o els cotxes de carreres.
En tot cas, l’objectiu dels ponents no era només definir una política esportiva, sinó aplicar un model determinat. En el document es reconeixia que “la manca de sistematització [...] de les entitats esportives” era “filla d’un estat d’apassionament general del nostre poble que es troba en aquests moments dominat per l’emoció que produeixen els diferents esports”, la qual cosa impedia aconseguir “el benefici directe que es podria treure de la pràctica serena i ordenada de la Cultura Física”. Un dels problemes era que s’exaltava “el campió a la categoria d’heroi” mentre abandonaven la pràctica esportiva “els qui no es senten amb aptituds i entusiasme per arribar a campions”. L’alternativa era apostar per una pràctica esportiva eminentment formativa, que afavorís la seva difusió entre la ciutadania.
Malauradament, la dictadura de Primo de Rivera va impedir que totes aquelles propostes que es definien en la Ponència d’Educació Física s’acabessin concretant. El Consell de Pedagogia, l’organisme que havia de vehicular-les, va veure com la seva acció es reduïa a la difusió de l’educació física en l’àmbit escolar i a la promoció d’alguns estudis. El maig del 1924 va cessar les seves activitats. No seria fins al 1931, amb la Generalitat republicana, quan es tornaria a reprendre una política esportiva tan innovadora com revolucionària.
