El següent pas cap a la “pacificació” proclamada pels dirigents socialistes espanyols i catalans –aviat no hi haurà cap diferència entre els uns i els altres– és la humiliació, l’agenollament i l’acatament de totes les nostres institucions al poder espanyol, o castellà. Són pràcticament sinònims.

Aquest procés té col·laboracionistes en tots els sectors, també en l’esportiu. Bona part de la responsabilitat és dels gamarussos dirigents independentistes que quan van tenir el domini de les institucions simplement no el van exercir. I d’aquí sorgeixen episodis tan grotescos com el de la Federació Catalana de Futbol, que celebra el seu 125 aniversari com el que vol ser, un instrument purament autonomista en tot aquest engranatge d’assimilació que lidera Salvador Illa. El president sembla que no hagi trencat cap plat, però si cal rebentar el MNAC per acatar l’ordre del Suprem ho farà ell mateix amb tot el gust i les ganes.

El futbol, com deia, no és aliè a tot allò que l’envolta. El president Joan Soteras, que potser és un gestor excel·lent, serà recordat malauradament per altres coses, episodis poc agradables, com els aplaudiments a Rubiales, per exemple, i el seguidisme en general a tot el que es vota a Madrid. Però girem full. Anem al tema de la selecció.

Ahir el nostre combinat femení va jugar contra Xile. I heus aquí que algú de la federació va tenir una bona pensada per promoure un dels pocs partits internacionals que es poden veure molt de tant en tant amb Catalunya en un terreny de joc. En comptes d’animar els aficionats a acudir directament al Johan Cruyff, l’anunci en qüestió era una crida desvergonyida al país, que es noti qui mana a la plaça Sant Jaume ara, perquè tots omplim Cornellà-el Prat amb banderes rojigualdas en l’Espanya-Anglaterra de demà. I Aitana Bonmatí, entre d’altres, passant per caixa i encoratjant els seguidors i seguidores a omplir l’estadi per protagonitzar un nou aquelarre espanyolista de l’agenda del retrobament. Si l’anunci es va gravar abans de la final de la Champions contra l’Arsenal, doncs mira, justícia poètica. Tot plegat ha estat instigat pels que manen a Madrid, que deuen haver calculat que no es venien prou entrades i un partit d’Espanya a Catalunya no pot ser un projecte fallit. Calia fer alguna cosa.

Ho va dir Ivan Tibau en una entrevista en aquest diari quan era secretari general de l’Esport. Catalunya no podrà jugar un mundial de futbol fins que sigui independent. Però això no vol dir, com advertia Tarradellas, que s’hagi de fer tant el ridícul. Els darrers partits de la selecció masculina, costellades portades a l’extrem, no són dignes de la història del combinat d’una federació que ha jugat contra el Brasil i l’Argentina.

La Federació Basca de Futbol, per exemple, va demanar oficialment el 2020 el seu ingrés oficial a la UEFA i a la FIFA. En l’statu quo actual no es donen les condicions perquè aquesta petició pugui ser aprovada, però si algun dia hi ha canvis, ells ja han fet una part de la feina. Just el rival d’Espanya de demà, Anglaterra –des d’aquí, els meus ànims–, és un dels que trenquen el gastat tòpic que només hi pot haver un país per estat a les federacions internacionals. També hi són Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.

Si la federació considera que hem de ser com Múrcia, amb tots els respectes als meus amics de Cartagena, no cal que perdem temps i diners a fer jugar unes seleccions que no considerem ni tan sols nacionals. Perquè la “nacional” de veritat ja hem vist quina és. La roja dels collons. Les jugadores, certament, no poden triar entre un equip oficial que sí que existeix i un altre que és menys que fum, però no oblidem tampoc com es van empassar uns quants gripaus durant la crisi amb la federació espanyola, començant per la seleccionadora. “O ella o nosaltres.” Doncs va ser ella i totes, o la majoria, a creure.