Lakers i Madrid; PSG i Barça

Quan els Lakers van fer el moviment del segle i van fitxar Luka Doncic, el desencís es va apoderar de la franquícia de Dallas i l’eufòria es va desfermar a Los Angeles. Els Lakers no només entraven de ple en la llista de favorits per obtenir l’anell sinó que, segons els més agosarats, no deixarien ni les engrunes. Res d’això. Eliminats pels Minessota Timberwolves per un contundent 4-1 en la primera eliminatòria del play-off pel títol, amb el pivot francès Rudy Gobert amo de la pintura. La poca rotació i la falta d’un pivot amb cara i ulls els han condemnant. L’esport és polièdric i sinèrgic, i mal aniríem si no ho fos. El Madrid, per exemple. L’estiu passat, en plena crisi d’identitat blaugrana, el fitxatge de Mbappé pels blancs va semblar apocalíptic en clau blaugrana. El francès és un jugadoràs, però el seu equip, amb mancances evidents, no ha guanyat res. Ell tampoc va guanyar la Champions amb el PSG i, ara, Luis Enrique, amb un grup compromès liderat per Vitinha, el Pedri portuguès, ha aixecat la copa. Des de Madrid ens volen vendre el mundial com el súmmum. Se’l poden confitar. Tenim molts internacionals –la Masia sembla la fàbrica de xocolata de Willy Wonka– que any rere any han de jugar mundials de veritat, Eurocopes, Jocs i tots els balls parlats del bestiari popular del futbol. El descans serà balsàmic. L’únic que sap greu és que a la UEFA no li interessava que el Barça fos campió d’Europa perquè no juga el mundial. L’arbitratge a Milà no enganya.