Equips guanyadors
El Barça de Xavi es va proclamar campió de lliga matemàticament ara fa poc més de dos anys, amb una victòria contra l’Espanyol tacada per la mala decisió dels jugadors del Barça de celebrar el títol en camp contrari, davant d’una afició ferida, condemnada a baixar a segona, i la pitjor reacció d’un grapat d’energúmens que van envair el camp i van posar en risc la seguretat dels futbolistes i l’equip tècnic. M’imagino que per a molts culers aquella temporada va acabar en l’eufòria, la sorpresa i el temor d’aquells instants finals a l’estadi Cornellà-el Prat. De les últimes jornades, en què el Barça ja no s’hi jugava res, suposo que ningú se’n recorda. Però jo les tinc clavades al cap. Dels quatre partits que faltaven, en vam perdre tres i en vam guanyar només un. Recordo Xavi dient, en la roda de premsa després de perdre contra el Valladolid, que l’equip havia de millorar la imatge, però que també s’havia d’entendre que els jugadors estiguessin cansats després d’una temporada atípica amb un mundial pel mig, i que era difícil preparar els partits quan els objectius estaven assolits. Més que les derrotes, em va quedar gravada l’apatia d’un equip que semblava haver perdut la fam després d’haver guanyat una lliga, amb molt de mèrit, però sense gaire brillantor.
Hi ha qui dirà que estic sent injust, com l’enamorat desencisat que escorcolla la memòria per trobar un petit detall en el qual poder descarregar tota la responsabilitat de la relació perduda. Potser és veritat, i la meva intenció no és aprofitar l’avinentesa per arrencar la crosta d’una ferida que ja comença a curar-se. Però vaig recordar les paraules de Xavi aquest dissabte, quan el París Saint-Germain passava per sobre de l’Inter i assolia, finalment, la glòria europea. Amb 4-0 en el marcador, Kvaratskhelia va perseguir Dumfries la meitat del camp per recuperar la pilota i aturar un contraatac. Era el minut 78 i l’extrem no tenia cap necessitat de baixar a defensar. La final estava guanyada. Però Luis Enrique ha creat un equip que s’hi deixa la pell, i manté la tensió, fins i tot quan l’objectiu està complert. De fet, en la roda de premsa postpartit, Luis Enrique va fer campanya per la pilota d’or de Dembélé elogiant el seu lideratge en la pressió els 90 minuts. Escoltant el tècnic asturià, no podia deixar de pensar que els últims partits del Barça de la temporada 2022/23 ja eren un símptoma del declivi que viuria l’equip i que acabaria amb la destitució de Xavi.
Coses del destí, aquest any també hem guanyat la lliga al camp de l’Espanyol. Què podem esperar del Barça de Flick l’any que ve? Només el temps ho dirà, però em quedo amb les paraules de Flick en roda de premsa, que va exigir als jugadors acabar bé aquesta temporada per assentar unes bones bases per a la vinent. Aquesta és una de les claus d’un equip guanyador: la intensitat competitiva es converteix en un hàbit que no s’ha d’activar en els moments importants, sinó que sempre hi és. Si el Barça afegeix aquesta virtut a l’espontaneïtat d’un equip jove que ja il·lusiona, la temporada que ve serem imparables.
