Fa uns anys existia certa preocupació a Barcelona i també a Catalunya per l'auge econòmic dels dos grans bastions del Partit Popular a l'Estat espanyol, Madrid i València. Madrid, amb l'excusa i l'ambició legítima d'organitzar uns Jocs Olímpics, amenaçava d'esfondrar l'eterna hegemonia barcelonina en l'esport estatal amb inversions faraòniques i esdeveniments que haurien de competir directament contra la tradició catalana. L'exemple més clar és el del tennis. El torneig de Madrid no va trigar ni tres anys a superar l'històric Comte de Godó en rànquing, premis en metàl·lic, participació i instal·lacions, gràcies a la majestuosa Caja Mágica. Amb el doble fracàs olímpic és probable que Madrid abaixi el peu de l'accelerador. Amb tot, cal recordar què va passar amb el mundial de bàsquet del 2014, que la federació volia concentrar a la ciutat madrilenya. Quan des de la mateixa FIBA van preguntar quins partits es jugarien a Barcelona el responsable federatiu es va posar vermell perquè el primer objectiu era que no se n'hi jugués cap. Amb el temps, però, s'ha demostrat que és impossible descartar Barcelona en qualsevol campionat internacional que vulgui fer Espanya. No es pot fer ni quan es demanen uns Jocs per a Madrid, perquè la marca i el prestigi de Barcelona encara pesen massa. València, posant uns quants milions d'euros sobre la taula, va arrabassar a la ciutat catalana la copa Amèrica, però l'aixeta ja no dóna per a més. Quan tot és aparador, com al golf Pèrsic, i els dòlars escassegen, es tendeix a jugar sobre segur. I en aquesta nova partida Barcelona ho té tot per guanyar.