Opinió

BLOC DE PAPER

LLUÍS SIMON

La Super Bowl i el Sis Nacions

Sempre m'ha entendrit la confusió mental que provoca entre alguns mortals la correcta diferenciació entre el futbol americà, el rugbi i el soccer, que és el futbol normal de tota la vida. Jo mateix vaig patir de valent per apreciar amb solvència cada modalitat per culpa, sobretot, dels surrealistes doblatges d'aquelles pel·lícules americanes de diumenge a la tarda en què els pijos parlaven d'anar a jugar a rugbi a la universitat. Rugbi amb casc? –em preguntava astorat.

En parlo perquè aquest cap de setmana ha coincidit, de manera extraordinària, la Super Bowl, la gran peregrinació a la Meca dels fidels de la religió oval, i el començament del Sis Nacions, vestigi esportiu de l'antiga rivalitat de les tribus gaèliques i saxones. El futbol americà no és un esport qualsevol als Estats Units, és la metàfora perfecte de com es va construir aquell país i de quin és el caràcter d'una societat que representa l'últim gran imperi. S'ha d'anar endavant, costi el que costi i per la línia més recta. Així es va conquerir l'Oest. Els aborígens –indis en el nomenclàtor cinematogràfic– van ser trinxats per tàctiques semblants a les que s'usen avui dia en el futbol americà. És l'esport liberal per antonomàsia. La força bruta i la capacitat intel·lectual d'un col·lectiu treballen plegades per un sol objectiu: anorrear la competència i fer-ho sempre en una sola direcció, la més curta.

El rugbi, en canvi, introdueix matisos ben interessants, també relacionats amb la cultura europea. L'objectiu, lògicament, també és la victòria, però es manté un cert esperit de fair play, d'admiració i respecte a l'enemic, aquella sensació que provocava, per exemple, Napoleó a les files enemigues i que tan bé va descriure Tolstoi a Guerra i pau. Hi ha un altre detall revelador: per avançar amb la pilota a la mà s'ha d'anar passant cap enrere. El camí més curt cap a la victòria no és necessàriament el més recte. Al futbol americà les iardes no es guanyen, es conquereixen directament. Al rugbi, la paciència també és un valor i el risc es minimitza. No es tracta d'agafar la bandera, cavalcar sobre les hordes salvatges i morir en l'intent a major glòria de la teva memòria. En el rugbi, l'individualisme, que en el futbol americà representa la figura dels venerats quarterbacks –mariscals de camp, en diuen els llatins–, és menys exagerat, i els aficionats solen venerar igual aquells que fan la feina més lletja –arromangar-se a les melés– i els cavallers que tenen la missió final d'arribar i superar la línia de marca.

Queda clar, doncs, que el futbol americà i el rugbi s'assemblen com un ou a una castanya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)