Cesc Fàbregas hauria pogut fer dimarts al Camp Nou el partit de la seva vida, conduir l'Arsenal a una classificació sonada i enviar un missatge de lectura doble. Eliminant el Barça amb una contribució decisiva del d'Arenys, a Londres ningú no hauria tingut cap raó per recriminar-li que vulgui marxar al club del qual va sortir, i a Barcelona, el cop de l'adéu en la Champions hauria trobat un petit consol en la confirmació que ell és la peça angular que cal al Barça per assegurar la continuïtat d'un estil de futbol. A Cesc, però, li va sortir tot al revés. Va deixar empipada l'afició de l'Arsenal i va marxar de l'estadi xiulat per una part no anecdòtica de barcelonistes, uns xiulets que, com el missatge que Cesc hauria pogut deixar, també són de lectura doble: aquell passat en què se'n va anar perquè creia més en el seu progrés que en el del Barça, aquest futur en què vol tornar perquè ara la seva projecció demana títols, que són un hàbit al Camp Nou i una quimera a l'Emirates. L'endemà del que no va ser el partit de la seva vida, a Londres tenen motius per creure que el capità de l'Arsenal va jugar pensant massa en el Barça, i en el barcelonisme creixen els dubtes de si aquest és un fitxatge realment necessari. Si Cesc aterra al Camp Nou, es dóna per fet que amb l'ADN Barça en farà prou per posar-se al nivell de l'equip, però li caldran també la humilitat i la capacitat d'aprenentatge que ha tingut Mascherano i que està tenint Afellay. Assumint la responsabilitat en el primer gol del Barça i admetent que dimarts va viure un dels pitjors moments de la seva carrera, Cesc haurà tret alguna lliçó de la visita al Camp Nou, però la lliçó més important és la que hem d'extreure des d'aquí. No és cap error haver-li penjat a Cesc l'etiqueta de relleu natural de Xavi, però cal dissociar entre garantir la continuïtat d'un estil i mantenir el mateix nivell d'excel·lència. L'actual s'endevina irrepetible. Raó de més per gaudir-ne.