Guanyar és millor que vèncer; que també. En el terreny esportiu, però, seria bo que recuperéssim el sentit de guanyar com l'afegit d'allò que ja posseíem. Si ens interessa, és clar, rescatar la pràctica esportiva del camp de batalla on ha anat a raure.

Caure en la confrontació per aconseguir una victòria, deixem-nos d'orgues, és una manifestació tan primària que només pot ser entesa des del punt de vista d'aquell que contempla l'enfrontament com un espectacle. I, així, l'activitat esportiva duta a terme per unes persones disfressades d'atleta esdevé l'escenari d'un teatre on el públic és tan actor com els comediants mateixos.

Si no acceptem això, si no convenim que la cosa va així i que l'assistència a qualsevol estadi o recinte esportiu es basa en la participació d'una ficció, la catarsi pública que s'hi desenvolupa cauria inexorablement en el terreny execrable dels salvatges que s'exciten amb la carnassa.

El joc, sembla que ho oblidem, és una ficció de rols, de papers d'una mentida que ens representa; una estona en què allò que no és sembla ser de veres. I seria bo que ens en riguéssim; per profilaxi col·lectiva.

Presa seriosament, en canvi, la manifestació esportiva del joc no pot ser res més que el procés d'un guany, la consecució d'una millora interna –personal o col·lectiva– en què el contrari no compti pas més que l'adversitat que ens perfecciona.

Des d'aquesta perspectiva, la meitat del mèrit d'un bon espectacle esportiu és del contrincant que, al capdavall, haurà d'acabar gestionant el guany de la derrota; perquè, quan renuncia a participar activament en la consecució de la seva pròpia millora, l'adversitat contrària deixa d'existir i l'espectacle s'acaba abans de començar a córrer.

I és en aquest sentit que vèncer també està bé, perquè qualsevol victòria sobre les pròpies mancances ens fa, mal m'està dir-ho, millors persones.