Ara que Europa és una baldufa i que el fil dental d'Angela Merkel és allò que la fa girar, hem descobert amb més indolència que embadaliment –la sorpresa fa temps que ha deixat de formar part de la nostra desenganyada existència– per què a futbol segueixen jugant onze contra onze però ja no guanya Alemanya. La mannschaft no és un organisme metàl·lic ideat només per triomfar. Són allà, els germànics. Sempre hi seran perquè no hi ha romanticisme sense Kant. Però el seu seleccionador, Joachim Löw, ha posat subjecte, verb i predicat al que s'amaga rere el confort de la hipocresia: amb moderació, com en quasi tot en la vida, el sexe, l'alcohol i el tabac han estat permesos en la concentració de la selecció alemanya durant aquesta Eurocopa. De manera natural, despullant falses sentències i sense que per això se n'hagi de fer un sidral. Els futbolistes que defensen Alemanya són alemanys, sí. Però també són humans.

El món n'és una altra, de baldufa, i al món tothom sap que hi ha jugadors i esportistes que beuen i que fumen. Jugadors i esportistes professionals. Sempre ha estat així. Quan el futbol encara era un esport i també ara que no se sap exactament què és. Però que beguin, fumin o s'aparellin sense que de manera necessària això repercuteixi en la corba demogràfica no vol dir que ho facin indiscriminadament. És evident que n'hi ha que ho trenquen tot. Però a aquests, gentils o grollers, la seva mateixa condició d'excessius els arracona, passin per ser esportistes, dependents, aturats o economistes. Amb mesura, sigui l'alcohol o sigui el tabac, ens diu Löw, no passa res. L'inconvenient no és fumar i beure en la competició: el problema és no haver-ho fet mai, trobar-li el gust a la meitat d'una reeixida trajectòria i després pretendre continuar rendint igual. Quina necessitat hi ha de tenir uns jugadors tres setmanes a pa i aigua si en la seva vida normal no hi estan mai, en règim monacal?

Conten que a Königsberg, Immanuel Kant només va deixar de passar a la mateixa hora per davant de les mateixes cases dues vegades en la seva vida: quan va rebre notícies de l'esclat del que després es coneixeria com la Revolució Francesa i el dia que es va morir. El més racionalista dels alemanys era abans que res un animal d'hàbits. Un home de costums. Necessitava, per la seva tranquil·litat d'esperit i el seu òptim rendiment mental, fer un passeig per la seva ciutat. Cada dia i a la mateixa hora. Sempre, puntualment. En la virtut i el defecte, l'home no ha estat mai un animal racional: ha estat sempre un animal de costums.

Si un jugador fuma de tant en tant, es rega àpats amb bons vins coronats amb gustosos licors i una bona pràctica eròtica, per què hauria de deixar de fer-ho durant tres o quatre setmanes d'un campionat? Si ha fet això durant la temporada, i fent això ha jugat bé al seu club i s'ha guanyat un lloc entre els seleccionats, per què canviar les coses? Per què intentar amagar-ho? En nom de què? És que encara hi ha algú que es pensa que els polítics serveixen per a alguna cosa o que els nens vénen de París?

Si Joachim Löw permet alcohol, cigarrets i pit i cuixa als seus homes, podem pujar-hi de peus, és perquè sap positivament que ho frueixen habitualment. Ahir mateix, per exemple, abans d'enfrontar-se amb Grècia. Per descarregar. O després del partit d'avui, passi el que passi. Adequadament i per tornar a la vida diària. A l'hàbit.