No hi ha diners. Sobre aquesta fal·làcia s'edifica el món arruïnat que ens doblega cada minut de la nostra dissortada existència. De diners n'hi ha, ni més ni menys que els que hi havia anys enrere quan al món tot eren flors i violes. Però estan amagats, a les mans dels mateixos que el dia que torni a sortir el sol aprofitaran la nostra inalienable estupidesa per tornar-nos a robar. Mentrestant, el malviure és un art més, l'agònica expressió des de la qual podem accedir al món real. També per als clubs esportius. Per als clubs esportius professionals, actors cada dia més anèmics d'una tragicomèdia que al nostre país i al país veí encara pretén passar per una referència mundial. Unes entitats creades per oferir un producte socialment demanadíssim, però que amb prou feines tenen on reposar el cul. La penúltima de les accions que el gobierno de la nación ha executat en benefici seu ha estat apujar l'IVA de les entrades en espectacles esportius professionals al 21%. A partir de l'1 de setembre, en una altra data d'aquesta crònica d'una mort anunciada i linealment perpetrada.

Deixem el futbol de banda mentre la bombolla televisiva no explota i encara pot endeutar-se alguna temporada més. Deixem-lo que mengi a part i radiografiem per exemple el bàsquet, esport tan popular i sol·licitat com televisivament cadavèric. Un club de bàsquet, de manera precisa, no pas un d'aquells que s'hi disfressen per amagar el rubor que els provoca ser la secció d'un de futbol. Un club de bàsquet de veritat, el que no té més finançament que aquell que arriba de: (1) les aportacions públiques; (2) els patrocinis; (3) la publicitat i la televisió, i (4) els abonaments i les entrades, la massa social. Té això i també té els ingressos atípics, com ara vendre algun jugador de tant en tant o ingressar quartos a través d'una requalificació com una altra. Tot això és així i teòricament està molt bé, però fa temps que no s'aguanta per enlloc.

De les aportacions públiques, siguin subvencions directes o indirectes, no cal ni parlar-ne. Llevat de casos excepcionals com ara el del Baskonia i els clubs bascos, aquí la mamella ni raja ni pot rajar. La gent vol esport d'elit però no a costa d'un diner públic que ja s'ha de considerar un ingrés atípic més: no es pot incloure en els pressupostos. Si al final de l'exercici n'hi ha, a ballar i a pujar-hi de peus. També entren en la categoria d'ingrés excepcional els patrocinis. I més concretament el del patrocinador principal. Acostar-se a empreses i demanar diners és una cursa de fons que té l'arribada pintada en un mur macís i devastador i insuperable. Estavellar-se mentre ningú no intercedeixi per crear una llei de patrocini amb veritables desgravacions fiscals. Del contracte televisiu riem perquè no ens agrada plorar. I del que s'aconsegueix per bufandes i samarretes no n'hi ha ni per pagar la factura a Endesa, una factura que si es paga es fa amb el que reben els clubs del patrocini de la mateixa companyia elèctrica per donar nom a la lliga. Queden les entrades i els abonaments, ingressos que amb la nova pujada de l'IVA estan condemnats a disminuir. O perquè la puja l'assumirà el club –sigui amb l'increment de preu o abaixant preus– o, en cas que no ho faci per no desquadrar més els comptes, perquè el soci i l'aficionat no la voldran assumir i es quedaran a casa. De mica en mica, es va buidant la pica.

Quan el món encara mirava enlaire i no cap avall es deia que la idealitat d'un club passava per ingressar un 25% de cada un dels quatre blocs. I que els atípics eren un regal. Ara, però, dels quatre conceptes un club amb prou feines en fa per fer-se un regal i tot queda refiat als atípics. Digue-li mecenes, digue-li multimilionari, digue-li club de futbol. I si no, digue-li que descansi en pau.