Diguem-ho clar. En aquesta supercopa alguns jugadors del Barça han estat unes mares que han regalat la competició a un Madrid que no l'hauria d'haver guanyat mai de la vida. Però això no canvia res. En condicions normals, el Barça hauria guanyat el primer títol amb relativa facilitat, i de passada hauria enfonsat una mica més el seu etern rival en aquest complicat inici de lliga que estan tenint els blancs. No ha estat així, però la supercopa ha servit per veure que el Barça no ha perdut l'esperit de superació, ni l'orgull, ni l'essència del bon futbol, ni la màgia de Messi, ni cap dels molts atributs que avui dia encara el fan ser el millor equip del món, molt per sobre del Madrid. Hem de ser optimistes!

La supercopa ha de ser només un toc d'atenció. Com diu Mourinho “és el títol menys important de la temporada”, i al cap i a la fi, a final d'any tots firmaríem guanyar la lliga o la Champions, o totes dues a poder ser, en detriment de la supercopa, que per aquella època ja està en l'oblit de tothom. Després estaríem en disposició de dir: la supercopa ja us la ben regalem! Però per a això encara queda molt, i si bé aquesta primera desfeta no ha de ser cap drama, sí que ha de servir perquè Tito Vilanova deixi ben clares unes quantes premisses bàsiques als seus jugadors, sobretot els del mig del camp cap enrere. A Valdés –que dimecres va complir amb escreix salvant més d'un gol–, li ha de quedar molt clar que si té un jugador rival a prop seu ha de clavar un home run i fora problemes, que tots sabem que és molt bo amb la pilota als peus, però no cal jugar-se-la tant. Pel que fa a la defensa, s'ha de ser més contundent. Seguint en la dinàmica Valdés, si algun cop s'ha d'enviar la pilota fora de banda en lloc d'intentar combinar en una jugada compromesa es fa, i si de tant en tant s'ha de fer alguna falta més al mig del camp per tallar un contraatac, tampoc passa res. I d'accions com les d'Adriano sent l'últim home em sembla que no cal parlar-ne més. Va ser de jutjat de guàrdia. Un cop dit això –que fàcil és opinar des de fora–, el Barça ho té tot per seguir sent el número u. Tenim Messi, que continua a un nivell d'un altre planeta, tenim el millor mig del camp del món, tenim el filial, tenim una filosofia de joc que funciona i agrada i tenim una afició sana i orgullosa, que si bé potser hauria de fer més xivarri a l'estadi, segur que continuarà vibrant al costat del seu equip.

Un altre motiu per ser optimista amb aquesta temporada és que a Madrid no n'aprenen. Abans del partit de tornada l'equip blanc era un desastre i Mourinho infravalorava la supercopa, mentre que després de la victòria al Bernabéu els merengues tornaven a ser els millors i guanyaven un títol de prestigi. A la caverna es passa del tot al res, i això segueix anant en benefici dels blaugrana, sempre més realistes i humils amb tot el que passa. El Madrid –i Mateo Lahoz amb tota seguretat– encara està celebrant el títol com si estiguéssim parlant de la décima, sense voler adonar-se que si no fos pels errors infantils i puntuals del Barça, ara mateix estarien al pou, amb un equip que no juga a res i que de moment en la lliga està a cinc punts del Barça. Però ja s'ho faran, que nosaltres seguirem pel bon camí, perquè ser del Barça és el millor que hi ha.