“Sóc perquè nosaltres som”

Gestionar el respecte i la generositat de tot un col·lectiu acostuma a ser la pedra filosofal de tot projecte, ja sigui esportiu, laboral o social. Fins i tot al davant de detalls tècnics, tàctics i de forma. L'ésser humà és irremeiablement egoista per naturalesa, i una lluita per sobresortir, per imposar egos o criteris dins d'un equip pot portar-ho tot en orris. De casos, n'hi ha centenars, i en tots els àmbits. En esport, em vénen al cap el mundial de fórmula 1 que Räikkönen va guanyar el 2007, amb Ferrari, aprofitant la lluita acarnissada –dins i fora la pista– entre Alonso i Hamilton a McLaren; o l'ocàs de l'era dels galàctics al Madrid, incapaços de posar la seva devastadora qualitat individual al servei del grup ni d'un tècnic que els seduís per fer-ho. I és precisament el rol del preparador el que marca la pauta, la credibilitat d'un projecte, ja que ell és el que ha d'interioritzar al grup la filosofia de treball, cohesió i esforç.

Quina incidència podria haver tingut el premi Nobel de la Pau del 1984 en l'últim anell guanyat pels Celtics? A priori, cap. Sembla que es barregin naps amb cols. Però, Doc Rivers, el tècnic de la llegendària franquícia, no pensa el mateix. Just després de poder reunir a Boston Pierce, Allen i Garnett, va inspirar-se en textos que havia llegit de l'arquebisbe Desmond Tutu sobre la filosofia ubuntu per fer pinya i aconseguir que els tres All-Star i la resta treballessin en equip, busquessin sempre la millor opció en atac i es deixessin l'ànima en defensa. Ubuntu és un mot original d'algunes tribus del sud d'Àfrica, en llenguatge zulu, que descriu una manera de viure, d'actuar, de ser. L'objectiu és establir un vincle fort entre tots per obtenir un benefici mutu: “Sóc perquè nosaltres som.” I als Celtics s'hi va interioritzar l'altruisme i una química que el va portar a l'èxit. Va ser un èxit puntual –la seva competitivitat s'ha mantingut intacta, confirmant-lo com un equip rocós i incòmode–, si bé des de llavors el seu crit de guerra ha incorporat la paraula ubuntu: “1, 2, 3,... ubuntu.” I aquest curs volen recobrar la força, tot i perdre un dels pals de paller, Allen, que ha marxat als Heat.

Però tampoc cal moure's en l'elitisme o el professionalisme per inspirar-se en aquest concepte filosòfic. A l'NBA o a 3a catalana, la necessitat d'ajudar, de remar cap a una mateixa direcció i de respectar rivals i àrbitres ha de ser la mateixa. No té perquè canviar. En l'amateurisme, però, hi ha factors que queden obviats i, en massa ocasions, el menfotisme o la falta de compromís regeixen el dia a dia de molts equips del país. Al Joventut Celrà volen fer bé les coses; n'és un exemple. Sense pretensions, però amb la idea que el grup de nens que juguen junts des de l'etapa cadet continuïn creixent i fruint del bàsquet ara que es troben en l'edat sub-25. Encapçalats per Toni Cabrera de tècnic i el retorn a la pista d'Enric Cabarrocas –va jugar al Valvi Girona fa dues dècades, abans que pugés a l'ACB–, busquen al·licients més enllà de la fredor d'un simple resultat. Ells també s'han deixat captivar per la filosofia ubuntu i han intentat aplicar-la –a un altre nivell, és clar– en la mesura del possible. Van a la recerca de la victòria prioritzant l'esforç col·lectiu, la companyonia i la confiança que, actuant junts, són més forts i poden fer grans coses. “La capacitat per fer millors els companys és el que més valoro de la meva carrera”, deia sempre Magic Johnson. Ara que es tendeix a prioritzar l'individu, a remarcar èxits individuals, a enaltir cracks –egocèntrics, la majoria–, no és sobrer recordar que la glòria en els esports col·lectius l'assoleixen els que treballen en equip i no pensant en ells. Sense condicions. És la filosofia vàlida, la ubuntu.