Comença la lliga i el comissionat marxa. David Stern passarà el relleu a Adam Silver l'1 de febrer del 2014, justament el dia que farà 30 anys que va accedir al càrrec de màxim responsable de l'NBA. Tres dècades –cap altre comissionat de l'esport professional hi ha estat tant temps– en què aquest jueu nascut a Nova York ha transformat completament la lliga nord-americana, fent que la millor lliga del món sigui també la competició d'esport professional més rendible. Els maximalismes solen ser un company de viatge gens senzill de domesticar i sona gros, però així ho pensa una immensa majoria. Perquè el model organitzatiu i de gestió creat deixa el sou mitjà del jugador en 5,2 milions de dòlars, ha augmentat la criatura en set franquícies –de les 23 que hi havia el 1984 a les 30 actuals– i ha multiplicat la seva difusió arreu del planeta de manera exponencial, fins a ser 215 les televisions que avui tenen els drets per difondre'n les imatges. “Vull pensar que he fet la feina adequada”, deia dimecres de la setmana passada, quan es va saber el seu adéu. No serem nosaltres els que el contradiguem, si bé en aquests 30 anys hi ha hagut també quatre locauts. Però els conflictes entre jugadors i propietaris han estat senyal de bona salut, per Stern. Sempre. Senyal de bon negoci, exactament.

Stern va tenir clar des del primer dia on eren els trumfos. Espectador passiu de l'incipient rivalitat entre Magic Johnson i Larry Bird, ràpidament va entendre que només donant tot el protagonisme als jugadors la lliga s'expandiria fins a límits inhòspits. El bàsquet és un esport d'equip, sí. Però el bàsquet pertany als jugadors. Després de Magic i Bird va venir Jordan i, amb ell, l'excepcional va esdevenir un producte en sèrie: Shaquille, Kobe, LeBron. Focalitzat el protagonisme, els números van començar a quadrar. Quan Stern es va asseure a la poltrona el salari mitjà d'un jugador era de 250.000 dòlars i als pavellons amb prou feines hi anaven 7.000 espectadors per partit –la mitjana actual supera els 17.000. De la televisió en rebia quatre rals i avui l'ingrés total per aquest concepte s'acosta al bilió de dòlars per temporada. Encara més: aquelles 23 franquícies tenien un valor conjunt de 400 milions de dòlars mentre que en l'actualitat les 30 existents s'acosten als 12.000 milions –una mitjana de 392,5.

Ara bé, tota aquesta cascada de xifres no pot amagar el fet que en aquests 30 anys només vuit equips han estat campions de l'NBA: els Lakers, els Bulls, els Celtics, els Spurs, els Pistons, els Heat, els Rockets i els Mavericks. En el mateix temps, 15 ho han estat en l'NFL i l'NHL i 18 en la lliga de beisbol. A pesar del draft i de les limitacions contractuals que obliguen els millors debutants a passar uns anys en la franquícia que els escull –actualment, un mínim de tres–, el talent acaba tard o d'hora recollit a les mateixes ciutats. I ho fa en el punt de maduresa esportiva per començar a guanyar. Hi ha restriccions com ara el límit salarial i, per aquells que el superen de manera exagerada, l'impost de luxe –la multa del dòlar pel dòlar–. Però el monstre creat per Stern és primer que tot una ingent fàbrica de fer diners en què, oh sorpresa, els mercats manen.

Enguany, tres dels deu jugadors més ben pagats de la lliga juguen als Lakers: Kobe (28 milions), Howard (19) i Pau (19). L'equip groc és juntament amb els Heat –que també tenen tres jugadors que cobren més de 17 milions de dòlars– el màxim favorit a guanyar l'anell. Té salaris per valor d'uns 100 milions de dòlars, l'equip californià, i com que supera els 70,3 milions han de pagar-ne quasi 30 de multa. Són molts milions, però no són res. Del darrer locaut, Stern en deixarà un impost de luxe que entrarà en vigor la temporada vinent i que castigarà els reincidents –quants més milions per sobre, més d'un dòlar de multa per cada dòlar de més–. Limitarà això la concentració de talent i farà que hi hagi més candidats reals al títol?

Continuem amb els Lakers. Si com és la seva intenció renoven Howard, l'any vinent tornaran a situar-se al voltant dels 100 milions en salaris i, en el seu cas, hauran de pagar 4,5 dòlars per cada dòlar que sobrepassin dels 70,3 milions. Aproximadament, uns 200 milions entre salaris i multes. La idea de castigar els reincidents és bona, però és inútil en el món de la superabundància. Els Thunder no volen arribar als 70,3 milions perquè pertanyen a un mercat petit i els seus ingressos són modestos. Per això han facturat Harden. Però als Lakers, la franquícia amb més valor (uns 900 milions), què són 4,5 dòlars per cada dòlar de més? Res. I més ara, que han signat un contracte televisiu de 25 anys a canvi de 5 bilions (amb b)de dòlars. Suficient per regnar en els propers 30 anys.