Corro, aleshores no existeixo

Tenia 18 anys quan va ser coronada reina. De Suècia, en aquest cas, i en la primera meitat del segle XVII. Era jove i sobirana i, és clar, els capricis li poblaven l'enteniment. També les inquietuds per saber. Per això no va parar ni deixar de disposar fins que Descartes va accedir a viure en la seva cort. Per instruir-la i, si això ha estat mai possible, per fer-la una sàvia.

I expliquen les cròniques que a les 5 de cada matí congelat Descartes, ja amb 52 anys, havia d'acudir a satisfer les ganes de la reina Cristina per conèixer les més refinades i modernes disquisicions. I que tot just quatre mesos després de sofrir el rigorós règim imposat, un mes de febrer, el pare del racionalisme va deixar de pensar. Acostumat a un rellotge biològic tardà, a llevar-se cada dia superat el migdia i a la benigna meteorologia holandesa, els nous hàbits van anorrear René fins que una pulmonia va posar fi a la seva vida.

Fins fa uns 30 anys s'explicava així la mort del pensador, i a pesar de les teories que parlen ara que en realitat les enveges de la cort van arrebossar-lo d'arsènic, l'exemple persisteix perquè explica moltes coses. L'home que va disseccionar el món amb l'única ajuda del seu enteniment, enterrat per un mal refredat.

Pau Gasol fa molts anys que juga a bàsquet i el seu habitat, on s'ha fet un nom, és a tocar del cèrcol. Però des de fa uns dies l'aler pivot català veu trontollar el seu món, fins ara nítid i clar. Corro, aleshores no existeixo és avui la línia que traça el seu calendari. Pau comença a tenir una edat i, més rellevant que els anys, un cos castigat. Un xassís erosionat per la immensitat del seu talent i les demandes de temporades sense principi ni final: fase regular, play-off, campionats de seleccions, pretemporades, fase regular... i sant tornem-hi. Sadollat d'èxit, adulat i entronitzat perquè s'ho ha ben guanyat, Mike D'Antoni vol ara que canviï el seu joc. L'italià ni és jove ni la seva teoria ofensiva dels seven seconds or less és un caprici, però es veu que, tot i no haver guanyat mai res, és sobirà.

Hi ha poques coses en què la unanimitat sigui encara una característica. Que la pilota no enganya n'és una. Que el bon entrenador és el que utilitza el sistema que millor s'adequa als jugadors que té pensàvem que n'era una altra. Però es veu que no. No a Los Angeles ni als Lakers. Una plantilla experimentada, amb molts anys i encara més partits i que D'Antoni vol transformar en una màquina de córrer. Un entrenador que un dia va entretenir el personal jugant a 115 punts i sense pivots dia sí i nit també, té aquí carta blanca per imposar el seu sistema en un equip amb qualitat, però gastat, i amb dos pivots com dos campanars.

Pau Gasol és jugador de bàsquet, no pas un atleta. No ho és perquè córrer no ha estat mai una de les seves prioritats a la vida. Kobe Bryant va ser atleta i jugador de bàsquet, però d'això comença a no quedar-ne rastre. Manté intacte el talent per anotar, és innegable. Però físicament el pati és avui ple de mainada que l'iguala o el supera. Arriba una edat en què l'economia dels esforços és la resposta a moltes preguntes, també per als més grans.

Per molt que no hi hagi Steve Nash al camp, si D'Antoni, que després de nou partits es manté amb un rècord negatiu, insisteix a córrer amb aquest equip i a fer jugar Pau Gasol lluny de l'anella, la constatació que fitxar-lo va ser un error s'haurà d'imposar. I la percepció que Pau és l'origen de tots els mals s'haurà de reconèixer malaltissa i equivocada. O això, o tot plegat és un miserable acte de figuració que es manté perquè la gerència de la franquícia californiana, que va escollir D'Antoni, encara no ha trobat el millor comprador del jugador de Sant Boi.