Al Bages, la ventada d'imponderables és un martiri aquest curs. No hi ha manera que el deixi avançar. I així està, tot just arrencat el 2013, sense el patrocinador principal –Assignia va dir prou el 31 de desembre– i el primer equip cuer en solitari de la Lliga Endesa, després de fer la pitjor primera volta en les seves quatre dècades d'història en l'elit (2-15). En definitiva, un panorama negre per al Bàsquet Manresa, a qui sempre s'ha estigmatitzat la seva història sota el paraigua del miracle permanent. Un tòpic massa simplista i que amaga molts cops el reconeixement a una tasca serena, realista i competent. Perquè ningú conviu en el màxim nivell un any sí i l'altre també –sigui en l'esport que sigui– amb cops de fortuna o ajudes de la divina providència. Li mantenen la il·lusió, l'abnegació inexcusable a la feina diària i el suport incondicional d'una ciutat. L'anar tots a l'una, en qualsevol circumstància. Incondicionalment.

I, dic això ara que l'equip viu el moment més crític de la fructífera etapa de Jaume Ponsarnau a la banqueta. Les victòries no arriben, els cops morals se succeïxen –partits perduts de manera increïble, com el de diumenge contra el Caja Laboral i el del València, amb un triple en l'última dècima–, però ningú no ha perdut el món de vista. Com és lògic, no són gent de pedra i la decepció d'una patacada genera preocupació, però des de tots els estaments (club, plantilla, cos tècnic i afició) se sap el que hi ha. No hi ha caixa per fer front a reforços –els rivals s'estan gastant els diners que tenen (o qui sap si no tenen)– per tal d'eludir les brases. A Manresa, es confia en el grup actual, com va demostrar diumenge el Nou Congost contra el Caja Laboral.

No es pot dir que es tracti d'una fe cega perquè és evident l'evolució que ha patit l'equip des de la pretemporada, tant en cohesió col·lectiva com en fermesa defensiva. Que continuï sent el que més punts rep de la competició (84,9 punts per partit) no ho contradiu, sinó que es tracta d'una xifra en consonància amb l'estil de joc proposat pel tècnic de Tàrrega, amb velocitat en les transicions si el rival l'hi permet i molta preponderància del tir exterior. És el segon que en n'intenta més (24,5 de mitjana, amb 35,8% en encert), rere el Fuenlabrada. I, a més, ha hagut de trampejar gran part de la primera volta sense que els dos capitans estiguessin a ple rendiment. A Javi Rodríguez, els problemes musculars li han tallat el ritme constantment; i Asselin ha anat agafant el to físic. Tots dos ja estan aportant amb continuïtat i el Bàsquet Manresa ho nota, sobretot a l'hora de ser competitiu. Lluny, molt lluny, queda la pallissa vergonyant al Palau Blaugrana, durant el novembre. En l'últim mes, l'equip ha palpat la victòria en gairebé tots els partits, però excepte la visita del Fuenlabrada al Bages, la resta han acabat amb un epíleg amarg: uns cops per l'infortuni; d'altres per l'encert del rival, que també juga; i d'altres, perquè la mateixa ansietat d'estar al pou ha cohibit els jugadors en les rectes finals dels partits. No seria cap bajanada que s'haguessin sumat, com a mínim, dues victòries més i després tot es veuria des d'un prisma força més positiu. Però els gairebé o els a punt de guanyar no es bescanvien per triomfs.

Amb tot, la situació no és ni de bon tros dramàtica. Estan a dos triomfs de la salvació –el tall el marca el Fuenlabrada– i la dinàmica no és la d'un equip que s'ha rendit, sinó que va creixent a mesura que avancen les jornades i les patacades rebudes pel camí no han tocat la moral del grup. Jo no veig el Bàsquet Manresa ni enfonsat ni sentenciat amb mitja volta al davant. El que detecto és un equip capaç de fer una segona volta que el mantingui esportivament un altre any en l'elit. I, si ho aconsegueix, no serà cap miracle. Simplement treball.