De ben segur que no és el ni el més alt, ni el més fort, ni envia canonades estratosfèriques amb el servei que intimiden el rival i que li permeten estalviar-se cansaments. Però Albert Montañés, un treballador de la raqueta, ha sabut esprémer al màxim les seves qualitats i la seva manera de fer per bastir una trajectòria més que digna en l'ATP. El tennista de Sant Carles de la Ràpita va obtenir dissabte a Niça el seu sisè títol, que aviat és dit. En els darrers anys, el domini dels quatre tenors del tennis mundial –Djokovic, Federer, Nadal i Murray– ha fet semblar que no hi ha vida més enllà. De fet, aquests homes han acaparat bona part dels èxits en les grans cites i s'han arribat a enfrontar els uns amb els altres en infinitat d'ocasions i el que encara queda, perquè tant Djokovic, com Nadal i Murray encara són joves. A Federer li queda menys corda simplement per edat, però sempre pot sorprendre perquè és el millor de tots els temps. Doncs això, que estem massa acostumats a veure aquests monstres i a obviar i oblidar jugadors de bon talent que a còpia de perseverança van esgarrapant el que poden i més.

Montañés, gran especialista en terra batuda –la superfície on ha obtingut els sis títols– és molt ràpid i molt llest a la pista. Té una dreta cargolada de molt nivell i un revés força millorat. El seu servei és molt estrany, però efectiu. No és alt i en lloc de tirar-se la pilota al més amunt possible com fan la majoria de tennistes, l'enxampa tot just quan s'eleva. És evident que perd angle, però també ho és que la pilota surt amb molta rapidesa i efecte i sorprèn. Al rapitenc li va costar instal·lar-se entre els 50 millors, però quan hi va accedir va arribar fins i tot a ser el 22è de l'ATP. Des d'ahir és el 47è gràcies a un ascens brutal de 35 posicions. Aquesta setmana arribarà, per tant, pletòric a Roland Garros, la cita majestuosa sobre terra de la temporada. I Montañés hi té una espina clavada des del 2011. Va perdre l'accés als quarts d'un Grand Slam contra l'italià Fabio Fognini deixant escapar cinc pilotes de partit quan el transalpí deia que no es podia moure. Va jugar al tot o res amb cops guanyadors i a Montañés el braç se li va encongir d'una manera similar al que li va passar a Corretja en el famós duel contra Sampras en què el nord-americà va vomitar i tot seguit va ressuscitar. Sigui com vulgui, i més enllà de la polèmica que va generar l'actitud de Fognini –sospites que va fingir en excés– i el desencís que va causar en el català, Montañés lluitarà per reivindicar-se a la terra de París.

No serà fàcil. Els reis encadenen grans títols i triomfs sense despentinar-se. Els jugadors més modestos molts cops cauen amb rapidesa després d'haver tingut una setmana molt bona. Per exemple, l'emergent búlgar Grigor Dimitrov, el baby Federer. Va estar a punt de vèncer Nadal a Montecarlo, va fer llàstima contra Robredo en la setmana posterior a Barcelona i es va carregar Djokovic a Madrid en la següent. Una veritable esquizofrènia que simbolitza la dificultat de seguir un mateix nivell de joc de manera tan continuada.

Passi el que passi, tant Montañés dissabte a Niça contra el francès Gael Monfils, com Robredo a Casablanca ja fa diverses setmanes, han donat al tennis català dos títols aquest curs. Ja tocava perquè el 2012 la sequera va ser absoluta i només van fer parlar els títols de dobles –sobretot la copa Masters– aconseguits per Marcel Granollers i Marc López, un botí insuficient.