Vist el polo verd que Gerardo Martino va lluir en el partit d'anada de la supercopa, sembla clar que, de moment, ha desaparegut l'elegància dels entrenadors a la banqueta barcelonista. Tito Vilanova no era Guardiola, que exhibia un model nou en cada partit que semblava fet a mida, però es va desfer del xandall per mostrar un vestuari d'una certa finesa. Amb el xandall de Jordi Roura hi va haver un retorn al vestuari més primitiu d'un entrenador de futbol, però la seva presència a la banqueta del Barça era eventual, passatgera. Tata Martino no va amb xandall, però m'atreviria a dir que el polo verd demostra que no li importa la seva aparença. No és que em sembli malament, sinó potser al contrari. També podria esplaiar-me donant la raó als comentaristes de TV3 quan, en el moment que Neymar va sortir per triomfar al Vicente Calderón, van afirmar que la samarreta amb els colors de la senyera li queda molt bé, al jugador brasiler. No hi ha res com ser jove i guapo per semblar elegant amb qualsevol peça de roba. Tanmateix, per posar-me una mica més seriosa, no parlaré més de la roba esportiva o del vestuari dels entrenadors, sinó de l'ornamentació vindicativa de l'atleta sueca Emma Green en els mundials d'atletisme celebrats a Moscou. El cas és que aquesta bella saltadora d'altura es va pintar les ungles (aquesta cosa tan femenina) amb els colors de l'arc de Sant Martí per manifestar el seu suport als homosexuals russos (i no només russos) davant d'una nova llei promulgada a l'estat autoritari presidit pel dèspota Vladimir Putin. La llei en qüestió prohibeix la promoció de l'homosexualitat. Què s'entén per promoció? Que, per exemple, dos homes o dues dones passegin donant-se les mans pel carrer. No sigui que els vegi una criatura i sigui abduïda!

Emma Green va disputar les proves classificatòries amb les ungles pintades amb els colors de l'arc de Sant Martí, símbol cromàtic dels homosexuals, però la pròpia federació del seu país li va demanar que no ho fes en la final, en què les duia vermelles, perquè amb la seva acció vulnerava un article del reglament de l'IAFF que prohibeix que, en les proves competitives, es faci publicitat d'una causa política o dels interessos d'un grup de pressió. Quanta hipocresia! L'esport com una activitat pura a banda de la política. Com si celebrar un triomf exhibint la bandera d'un país no fos una causa política. Com si lluir determinades marques comercials no fos una propaganda d'empreses que exerceixen una pressió amb uns interessos econòmics que influeixen en la política. Com si, en relació amb aquest cas concret, els homosexuals fossin un grup de pressió i no un grup pressionat per una llei discriminatòria i vergonyosa que els estigmatitza i els vol condemnar a la invisibilitat. No dir-hi res també és fer una política del consentiment respecte a la injustícia.

Pel que fa al gest d'Emma Green, que va ser boicotejada per la televisió russa, hi va haver unes significatives declaracions de Ielena Isinbàieva, l'atleta russa que va guanyar la prova del salt de perxa en aquests mundials d'atletisme. Resulta que, encara que després volgués matisar o desmentir les seves declaracions, Isinbàieva va manifestar que l'atleta sueca havia estat poc respectuosa amb el país que organitzava els mundials i amb els seus ciutadans. És ben discutible, i perillós, identificar un país amb les seves lleis, que moltes vegades poden ser imposades en contra de la voluntat dels seus ciutadans o que, com és el cas, poden anar en contra de part dels seus ciutadans. O és que Isinbàieva no considera els homosexuals russos ciutadans del seu país? Només ho són pròpiament aquells russos que, com exposa la llei, practiquen una sexualitat tradicional? Ielena Isinbàieva també va declarar que la llei no persegueix els homosexuals, sinó el fet que en facin propaganda.

De nou, quanta hipocresia! Quina llibertat sexual hi ha quan es decreta que els homosexuals només ho poden ser d'amagat? La campiona russa va afegir que Rússia és diferent i que, en tot cas, cal respectar les seves lleis. Per què s'han de respectar les lleis que no són respectuoses amb part dels seus ciutadans? És així que les ungles pintades de Green són un respectable gest de respecte a les víctimes d'una llei irrespectuosa. Massa sovint es troba a faltar una actitud compromesa per part dels esportistes.