El futbol en estat pur continua sent un dels esports més atractius que existeixen. Capaç de moure masses i de generar emocions al límit, el futbol ha esdevingut una activitat esportiva sana, divertida i passional, però també un negoci del qual cada vegada més gent es vol aprofitar, incloent-hi els mateixos actors. Dos extrems que cada vegada despisten més els aficionats, que passen de disfrutar d'una espectacular vaselina a sentir a parlar de corrupció, compra de partits, dopatge o qualsevol altre tema escabrós que no fa res més que desvirtuar un espectacle que només hauria de servir per entretenir el públic.

Parlant del futbol espanyol, que és el que ens toca de més a prop, fa molt de temps que em produeix vergonya aliena. Fa pocs dies el nou entrenador del Barça, Tata Martino, deia que mai havia vist que un partit es jugués a les onze de la nit. Doncs bé, Tata, has aterrat al lloc idoni per veure aquest tipus de disbarats. És inconcebible que un partit normal pugui acabar al voltant de la una de la matinada, per molt que sigui estiu i faci calor, que els drets televisius els tingui en tal o en tal altre, o que el partit es pugui veure a no sé quin país llunyà. No pot ser que una persona, gran o petita, no pugui anar a veure el seu equip a l'estadi, o que no aguanti tot el partit davant la televisió perquè els il·luminats que decideixen en aquest negoci s'han fet un horari a mida pels seus interessos. Això, a banda dels molts problemes que causen als mitjans de comunicació per poder donar la informació com cal, i quan cal. I després es queixen que a Europa ens acollonen pel model de competició que tenim.

Amb el tema dels horaris podria continuar una bona estona –a veure quan tindrem un calendari mig complet a principi de curs–, però el que encara trobo més lamentable és el serial de baix pressupost que han muntat la LFP i el CSD amb el tema de la compra de partits. Després d'insinuar que hi havia proves de partits arreglats –Racing-Hèrcules– i d'entabanar el bo d'en Joaquim Boadas, president del Girona, perquè destapés intents de suborns del curs passat –amb gravació inclosa–, ha quedat clarament demostrat que els senyors Tebas i Cardenal només anaven de cara a la galeria. De mà dura, res.

Tant que s'emplenen la boca dient que ens hauríem d'impregnar d'altres models de gestió futbolística, com l'alemany o l'anglès, i després tot queda igual, sempre els últims en tot. Un clar exemple és la no-aposta per la tecnologia a la línia de gol o permetre actuacions arbitrals que clamen al cel –Mateu Lahoz–, que només fan que incentivar la polèmica. Què farien després aquestes tertúlies de matinada si no poguessin criticar com hooligans els gols fantasma o les ajudes arbitrals en contra del seu equip? Tot i això, i obviant els molts handicaps que m'he deixat –deutes milionaris, lliga bipolar, tràfic de jugadors...–, sembla que de moment la cara fosca del futbol no s'imposa a l'espectacle en si. I és del que es tracta, perquè el futbol ha de servir per passar una bona estona, que a la vida ja hi ha prou maldecaps per, a sobre, haver de renunciar a tenir un hobby net i pur. I si el partit és avorrit segur que hi ha alguna piulada de Sergio Ramos que ens alegra el dia.